Donant un voltet

La meva primera entrevista: Por Viajeros!!

2011-03-13T06:19:00.000-07:00

Eiiiiii!
Aquesta setmana han publicat l'entrevista que em van fer a Por Viajeros, el blog corporatiu de Viamedius!

Espero que us agradi, podeu llegir-la clicant aquí!

Una abraçada!
Elisabet

Languedoc Roussillon, Provence i Côte d'Azur. Dia 4

2010-12-22T11:36:00.000-08:00

Gordes, Bonnieux, Lourmarin:

Aquell dia ens tocava anar a veure els meus ansiats pobles de la lavanda, al departament de Vaucluse. Arribar fins allà és força complicat, i més si un no té gaire experiència amb el cotxe, perquè aquests poblets es troben entre muntanyes, i per accedir-hi s'ha d'anar per unes carreteretes molt estretes.

Els tres poblets que vam anar a veure, encantadors, però plens a reventar de turistes, i pel tamany, amb molt poca gent que hi viu realment.

ATENCIÓ, NO US PASSI COM A NOSALTRES: al mes d'agost ja no hi ha lavanda! no, la lavanda la seguen abans, cap a finals de juliol, o almenys és el que jo vaig entendre. Així que de camps lilacis plens de flors de lavanda, res de res, camps groguencs ben extensos!

Tot i així, valen molt la pena per passejar, però són tan petits, que es poden veure seguits en un matí!

Gordes, un dels pobles més bonics de França segons Le Plus Beaux Villages de France. http://www.les-plus-beaux-villages-de-france.org/. Com que anàvem amb força pressa perquè havíem d'arribar a la tarda a Marseille, només els vam patejar, però us deixo la pàgina perquè descobriu totes les coses que es poden veure.
Gordes http://www.gordes-village.com/html/index.html.

Bonnieux http://www.provenceweb.fr/f/vaucluse/bonnieux/bonnieux.htm

i Lourmarin http://ramses.pharaons.fr/genesites/Mairie/lourmarin/index.htm

Marseille:

Abans de dinar vam arribar a Marsella, capital del departament de Bouches du Rhône, una ciutat que particularment em va agradar molt. Vam deixar el cotxe en un aparcament subterrani, i vam anar a buscar l'oficina de turisme. En tot el viatge (i de fet, no crec ni que ho sapiguem dir ara) no vam aprendre com es pronunciava oficina de turisme en francès. Així que ens vam trobar amb dues dones que ens vam demanar si parlavem anglès o alemany, perquè en francès no ens entenien!

Després de trobar-la, vam anar a buscar el nostre alberg, que estava als afores. Els afores de Marsella són bastant de poble costaner de la Costa Daurada, cap meravella. Vam decidir que passaríem dos dies allà, però la primera nit havíem de dormir compartint l'habitació, i a més cadascú en una diferent, perquè les habitacions no solen ser mixtes.

Castells: Patrimoni Immaterial de la Humanitat!!

2010-11-16T12:37:00.000-08:00

Languedoc Roussillon, Provence i Côte d'Azur. Dia 3

2010-09-18T06:57:00.000-07:00

Dia 3

Avignon:

Al matí següent ens vam llevar en una habitació en la que gràcies a l'haver tancat el llum molt d'hora a la nit, no estava plena de mosquits. L'única cosa bona que tenia aquell lloc, era que ens entrava l'esmorzar, que tampoc va ser una gran cosa.

Vam decidir deixar el cotxe dins el càmping, tot i que ja s'havia acabat la nostra estada allà. Però tot al voltant de la ciutat està ple de zones blaves, i no ens podíem permetre passar tot un dia pagant per estacionar el cotxe. Així que vam decidir arriscar-nos i allà es va quedar.

Ens vam dirigir a la ciutat emmurallada, Patrimoni de la Humanitat, cap a l'oficina de turisme, i vam planejar el que veuríem aquell dia. El primer que vam fer va ser buscar el lloc on dormiríem aquella nit. Vam trobar una habitació molt mona dins la ciutat a l'Hotel du Parc. Era una petita habitació de matrimoni amb una pica, i el lavabo estava fora, i per dutxar-se s'havia de pagar 1euro, però tot i així estava molt ben cuidada.

Bàsicament vam passar tot el matí al Palais des Papes. Vam comprar una entrada que incloia la visita al Palau i al Pont, que com era en temporada alta, ens va valer 10euros per cap, perquè al ser estudiant, teníem entrada reduïda.

La visita va ser molt interessant. Tot i que la vam haver de fer amb audifons en castellà, cosa que odio!!! I des d'aquí REIVINDICO EL PAPER DELS HISTORIADORS DE L'ART per fer aquest tipus de feina, no és el mateix que la història te la expliqui una màquina que un persona a qui li apasssiona allò.

El Palau Papal d'Avinyó és un dels edificis gòtics més grans d'Europa i és Patrimoni de la Humanitat des de 1995. El cas és que els papes van traslladar-se a Avinyó el 1309 quan es van donar una sèrie d'altercats a Roma després de l'elecció del Papa Climent V. I es van fer construir aquell palau tan impressionant i van constiuir la ciutat com un punt estratègic. A mesura que anaven passant els anys, els papes successors van anar ampliant totes aquelles infraestructures fins el que coneixem avui dia, fins que van decidir tornar a Roma el 1377, tot i que després va ser utilitzat per les tropes napoleòniques.
El Palau alberga importants frescos a les seves parets d'artistes com Mario Giovanetti i Simone Martini.

Aquestes són les vistes des de les alçades del Palau:

A la tornada, vam visitar una mica l'encantadora ciutat:

Després de dinar vam anar a veure el Pont de Saint-Bénezet, ques també és Patrimoni de la Humanitat, que està tallat enmig del riu, després de moltes reconstruccions, ja que es va començar a reconstruir al segle XII per substiutir un pont de fusta. Seguint els punts, es va donant totes les explicacions al llarg de la història del pont, i fins i tot es pot escoltar la famosa cançó "Sur le pont d'Avignon".

La llegenda explica que un pastor va arribar-se fins a la ciutat dient que havia estat enviat per Déu per construir un pont que unís les dues parts del Roine. Davant de la incredulitat dels veïns, va aixecar una pedra enorme perquè veïssin que es tractava d'una acció divina, i va obtenir així diners per construïr-lo. Després de la seva mort fou enterrat en una petita capella que es troba al mateix pont.

Per acabar la visita del dia, vam entrar primerament a la Cathédrale Notre-Dame des Doms, del segle XII, i seguidament vam voltar pel Jardin des Doms, ambdues coses Patrimoni de la Humanitat.

I vam veure la posta de sol des d'allà, realment preciosa, i sentint el fort vent que hi bufa, fent honor al nom de les muntanyes que rodegen Avinyó, el Mont Ventoux.

Pròxima parada

2010-08-08T08:00:00.000-07:00

Fins la tornada!

Languedoc Roussillon i Provence i Côte d'Azur. Dia 2

2010-06-26T07:33:00.000-07:00

Dia 2

Nîmes: Al dia següent ens vam encaminar cap a la ciutat de Nîmes, le vile avec un accent (ja no saben què inventar-se), al departament de Gard. Vam passar tot el matí allà, perquè hi ha bastantes coses per veure. Després de passar per l'oficina de turisme on la noia es va pensar que jo havia fet un màster en entendre francès a tota pastilla (sort d'en Pere), vam començar a voltar per aquesta vila plena de vestigis romans.

El primer que vam anar a veure van ser les Arènes de Nîmes. Aquest impressionant anfiteatre romà, és una construcció que data de l'any 27 a.C., en temps de l'emperador August i que avui dia és un dels amfiteatres romans millor conservats del món. Actualment i des de 1863 s'utilitza per les corrides de toros, una cosa que està molt arrelada sobretot al sud de França.

Seguint pel Boulevard Victor Hugo, vam passar per la Maison Carrée, que vol dir "casa quadrada", l'únic temple romà en el món que es conserva íntegrament, però que s'estava restaurant per un costat. Data de l'any 16 a.C, i fou dedicat als néts adoptats de l'emperador August.

Continuant caminant, vam poder constatar que Nîmes és una ciutat plena d'art al carrer i escultures, exemple del qual és aquesta Place d'Assas:

Seguint endavant per la Quai de la Fontaine, arribem als Jardins de la Fontaine, des d'on es pot observar la gran Avenue Jean Jaurés.

Aquests jardins es van construir quan es va trobar una antiga vila romana, al segle XVIII. És per això que podem trobar allà el Temple de Diane, la funció del qual encara no ha estat descoberta. Pujant mooooooooooooooolt amunt del parc, a la part més alta, hi ha la Tour Magne. Es diu que és recomanable pujar a dalt de tot per veure tot Nîmes i el Mont Ventoux.

En aquesta pàgina podeu trobar tota la informació sobre les Arènes, la Maison Carrée i la Tour Magne, les tres atraccions principals de la ciutat: http://www.arenes-nimes.com/fr/nimes//

I després tota la ciutat avall, perquè el punt més alt és la Tour Magne, i després tot fa baixada. La vila està plena de placetes encantadores, com la Place de l'horloge, o plaça del rellotge, amb una torre al mig que ens dóna l'hora, vestigi de l'antic ajuntament,

la Place aux Herbes que allotja la Cathédrale ND et Saint Castor, última reconstrucció de la qual es va donar l'any 1646,

o la bonica Place du Chapitre, que ha estat remodelada recentment, i s'organitza al voltant d'una orginal font que baixa en forma d'escala.

Després de dinar, i voler agafar la nostra ruta cap a Avinyó, vam mirar el mapa...entre les dues ciutats hi havia el Pont du Gard, que és Patrimoni de la Humanitat des de 1985. Un cop allà, vam veure que estava ple de gent, fins i tot hi ha un càmping al costat, uns lavabos acondicionats per poder canviar-se, i una mena de museu on s'explicaven coses sobre el pont. El pont és un aqüeducte romà creat una mica abans de l'era cristiana, d'uns 50 metres d'alçada, dividit a tres nivells. Segons la Unesco: van crear una obra mestra tècnica així com artística.

Allò estava abarrotat de gent, que s'ho prenia com si allò fos una platja. La visió del Pont du Gard és impressionant, perquè sembla mentida que sigui tan antic i tan enorme i que encara s'aguanti. Es pot pujar a dalt, i la vista és molt maca. Nosaltres ho vam fer després de donar-nos una remullada en les aigües congelades, per contrastar amb la intesa calor que feia.

Avignon: a uns 3/4 d'hora de Nîmes trobem la ciutat fortificada d'Avinyó, la ciutat dels Papes. És la capital del departament de Vaucluse, a la regió de Provence i Côte d'Azur. Per fer una mica de història, els Papes van decidir traslladar la cort a Avinyó perquè tenien molts problemes a Roma, i s'hi van estar durant molts anys, i per això compta amb tots aquests edificis treballats pels millors artistes tant de la zona, com italians.

Bàsicament vam passar-nos tota la tarda buscant un lloc barat on dormir. I tot, o estava tancat, o estava complet, o era massa car. Al final vam poder trobar una habitació d'alberg per a dos, dins el càmping le pont d'Avignon. L'habitació tenia unes vistes precioses sobre el riu i la ciutat emmurallada, però justament per estar al costat d'un riu, afora feia una pudor horrible, i estava tot ple de mosquits. Tan és així, que a la nit vam haver de tancar tots els llums de seguida, perquè ens queien tot de bitxos al llit des del sostre. Va ser una nit amb bastants picors.

Cap de setmana a la Vall de Núria

2010-04-23T14:38:00.000-07:00

Eiiiiiiiiiiiiiii! Que segueixo aquí, però carregada de treballs i punyetes de la Universitat que no em deixen tenir ni un segon de descans! Aquest escrit és del cap de setmana de després de Setmana Santa, espero que us agradi! Properament, el dia a Girona durant la Setmana Santa i seguim amb el viatge al sud de França!

*Gràcies a la Marta per algunes de les fotos.

10 i 11 d'abril de 2010

Participants: el grup de la universitat: Aleix, Elisabet, Marta, Martini, Mireia, i Ricardo i Ruben que fins ara no havien vingut encara amb nosaltres.

Des de Sant Joan de les Abadesses que teníem pendent un cap de setmana a la Vall de Núria. Dintre de poques setmanes la vida se'ns començarà a complicar de nou, i haurem de passar valioses hores de les nostres vides fent milers de treballs incomprensibles i examens infumables, així que, millor aprofitar els pocs dies que ens queden de bona vida.

Després d'haver dormit entre 4 i 2 hores, vam quedar a les 6.45h del matí de dissabte per agafar el tren de Sant Andreu Arenal, (perquè per variar, la RENFE està d'obres) de les 7.14h del matí. Entre problemes varis que vam tenir, vam arribar més o menys un minut abans de que marxés el tren, però el cas és que el vam agafar.

Després de deixar tots els trastos i seure com vam poder, va una senyora i ens diu que quan arribem a Vic, ens haurem de baixar el tren, i anar als tres vagons de la capçalera, perquè els altres no segueixen cap a dalt. Després d'una hora i mitja que es tarda fins arribar a Vic, i de traslladar totes les motxilles, maletes, etc. vam descobrir que la dona ens havia timat, i que no calia que fessim res.

A les 9.20h del matí arribàvem a l'estació de Ribes de Freser enllaç, i vam tenir sort perquè just en arribar sortia el cremallera, l'únic mitjà de transport per arribar fins a la Vall de Núria, perquè no és accessible en cotxe. Aquesta idea ens sembla fantàstica, perquè és una manera ideal de prevesar el medi de la Vall. Després de bastants problemes per entendre'ns amb els 2X1 dels vals de descompte del Carnet Jove, ens va sortir molt bé de preu: un un bitllet d'anada i tornada val 18,90 euros, és a dir, 9,45 euros el trajecte (és caríííííííííííssssssim), però amb el descompte, tenies un bitllet d'anada i tornada per una altra persona gratis! Així és que cadascú vam pagar per anar i tornar, la meitat. Beneït Carnet Jove!

El tren triga 40 minuts en arribar fins a dalt. Nosaltres ens vam allotjar a l'Alberg Pic de l'Àliga, que es troba dalt de la muntanya, i només s'hi pot accedir en telecabina quan hi ha neu, o caminant 15 minuts quan fa bo. Des del telecabina, podíem veure els últims esquiadors que aprofitaven l'últim cap de setmana de la temporada d'esquí.

Tot i que al principi no ho volíem fer, vam contractar dormir una nit, i pensió completa per l'altre dia. I sort que ho vam fer, perquè ens va sortir molt millor de preu que si ens haguéssim hagut de buscar la vida buscant llocs per menjar, uns 29euros, perquè també teníem descomptes 2x1.
Vam haver de ficar les coses a unes consignes, perquè les habitacions no estaven llestes fins les 12h. I després d'un cafè reparador, vam decidir que baixaríem per començar la primera excursió.

El noi de l'alberg ens havia proposat que féssim el camí vell de Núria a Queralbs. Queralbs és el primer poblet que trobem baixant de la Vall de Núria, o l'últim abans d'arribar-hi. En cremallera es triga un quart d'hora, el sender, és de 3hores. El noi ens va recomanar que anéssim fins Queralbs caminant i que tornéssim a pujar fins a Núria en cremallera perquè estaríem reventats. El problema era que nosaltres havíem comprat només bitllet d'anada i tornada per agafar el cremallera. Però es veu que ja han pensat en aquestes cosetes: a les guixetes del cremallera, per 1'50euros més, ét donen que el que anomenen una tarja de resident de la Vall de Núria, i això vol dir que és com si visquessis allà i aleshores pots agafar el cremallera tantes vegades com vulguis durant la teva estància i fins i tot tens descomptes a les botigues de regals. PERÒ per poder-la comprar, has d'acreditar els dies que estaràs allà- això ho vam fer amb la factura de l'alberg- i bescanviar el bitllet del cremallera pel de viatges indefinits. I on estàven els meus bitllets i els de l'Aleix del cremallera??? A dalt a les consignes!! I quant es triga entre pujar i baixar fins l'alberg amb el telecabina? 20minuts si vas ràpid!

Després dels 20minuts que vam trigar entre pujar i baixar, va començar la nostra expedició aventurera cap a Queralbs que començava a tocar del santuari, vora el llac, ara mig glaçat.

Al principi, crec que no vam pensar que l'anada era de 3hores per la muntanya; ens paràvem, feiem fotos al trenet, petàvem núvols amb la mirada-com a la pel.lícula de El silencio de las cabras-, ens posàvem crema solar, feiem més fotos, paràvem per menjar, feiem més fotos, menjàvem més...i en un moment se'ns havien fet les 14h de la tarda i encara no havíem fet ni una hora de camí.

Així que quan va arribar aquesta hora ens vam plantejar dinar, i després poder seguir sense parar fins a Queralbs. Vam parar al costat d'una cascada sota el refugi de Sant Pere, on no ens vam poder refugiar perquè l'aigua s'escolava pels forats.

I quan vam acabar de dinar, i amb la nyona que ens havia entrat, ens vam posar seriosos i vam decidir seguir sense parar. Vam passar per trams encara amb neu, pel costat d'un riu, per sota un pont, per sobre un pont, per escales de pedra mortalment empinades, per portes enmig de la muntanya rollo Lost...però això sí, amb uns paisatges increïbles i inigualables.

Cap a les 17h de la tarda vam arribar a Queralbs, fets caldo, realment molt molt cansats. Però després d'haver patejat fins allà, increïblement, no ens vam quedar a veure el poble! L'últim cremallera fins a Núria sortia al cap de molt poc, i ja no ens donava temps.

Sort que Núria és l'última parada del cremallera, perquè ens vam quedar tots adormits! També vam agafar l'últim telecabina i en arribar a l'habitació, vam haver d'esperar-nos per anar-nos dutxant. A les 20h ja havíem d'anar a sopar, i en entrar tot estava abarrotat de famílies amb nens petits. I després de sopar...tothom es va posar ja a les 21h davant la televeisió per no perdre's el Madrid-Barça! I no començava fins les 22h! L'Aleix, la Marta i la Martini, a primera fila, en Ricardo, la Mireia i en Ruben, jugant a cartes, desafiant tothom qui hi havia a la sala, i jo, mig adormida recolçada en una paret de tan cansada com estava!

Per si no teníem prou, després del partit, que va acabar a les dotze de la nit, en comptes d'anar a dormir vam posar-nos a jugar al Trivial, com no! Però cap allà les 2h de la matinada, vam decidir anar a dormir, perquè a l'endemà havíem d'estar a les 8h per esmorzar.

L'endemà al matí, amb la frase de la Mireia "som patètics" perquè no ens podíem ni moure, vam baixar-alguns dels quals en pijana-a esmorzar. A les 10h havíem de tenir tot fora de l'habitació, i ho vam haver de deixar tot a les consignes.

Després de sortir al mirador de l'alberg per veure tota la Vall, vam baixar fins el cremallera per tornar cap a Queralbs.

Un cop allà, el poble és molt petit, i de seguida el vam veure tot. Dalt de tot del poble, hi ha la part més maca, una petita església romànica de Sant Jaume. I com que després ja no ens quedava res per veure, vam anar a buscar un lloc on fessin braves...però no n'hi havia! Així que vam tornar a baixar a esperar el cremallera, fent un mos, per variar!

Vam dinar a l'alberg, i vam estar allà jugant al billar fins que el van tancar, cap a les 15h.

Abans de tornar a agafar el telecabina, ens va passar davant un grup de iaios, una de les quals havia vingut a la muntanya en vestit i talons, arreglá pero informá!

I un cop abaix, vam anar a veure el que ens quedava, el Santuari de Núria és horriiiiiiiiiiiiiiiiiiiible, tant per dins, com per fora, com si fos de cartró pedra.

Hi ha una campana per demanar pregàries si fiques el cap dins una olla mentre la toques, on deia que el que més s'acomplia era sobretot la cura de migranyes! I ja hi tenim a la Martini, que l'endemà és va llevar amb una...migranya!!!

I després de fer una mica més el tonto com Deú mana...

Lúnic que vam poder fer va ser anar a veure una capelleta on la gent diposita les seves peticions a la Verge de Núria, ja que el sol que tant ens havia acompanyat durant la nostra estada, es va amagar entre les muntanyes, i no va voler tornar a sortir.

La nostra tornada, va ser una odisea. Després d'estar esperant que arribés el cremallera tirat's pels terres, (vegi's la foto),

vam trigar 40minuts fins a Ribes enllaç. Allà, vam estar 40minuts més esperant que arribés el tren. Després de 2hores més de tren, encara havíem d'agafar el metro fins a casa. El metro, per variar, NO FUNCIONAVA, i vam estar uns 20-25 minuts esperant-lo. I jo, que sóc la que més lluny visc, tenia 45minuts de metro per arribar fins a casa!!! El cas, que havent sortit d'allà a les 18.30h de la tarda, vam arribar a les 23h! L'endemà. estàvem fets caldo per tornar a la uni...però només per lo bé que ens ho vam passar, va valer mooooolt la pena!!

I ara...preparem el proper cap de setmana?

Languedoc Roussillon, Provence i Côte d'Azur. Dia 1

2010-03-10T13:51:00.000-08:00

*Dedicat des de la primera fins l'última lletra a en Pere. Per tantes coses...

Del 20 al 27 d'agost de 2009

Participants: Pere i jo :)

Aquest viatge de vuit dies pel Sud de França és, segurament, un dels més difícils que he hagut d'explicar mai. Hi ha una barreja de sensacions i sentiments molt gran, molta feina darrere el muntatge, però també molt de risc; en Pere s'acabava de treure pràcticament el carnet, i això augmentava el cansament que suposaria el portar a terme tot el recorregut que volíem fer, i molta voluntat, sobretot per part seva.

Vam decidir que aniríem una mica a l'aventura. Amb un rumb més o menys clar, però sense cap lloc per dormir, un dijous al matí vam començar el nostre viatge. La ruta, després de donar-li moltes voltes, seria la següent: Narbonne, Béziers, Nîmes, Avignon, Gordes, Ménerbes, Bonnieux, Lourmarin, Marseille, Aix en Provence i Arles.

Narbonne:Vam sortir el dia que hi havia una vaga de camioners a la Jonquera, així que vam trigar moltíssimes hores en arribar. Però per fi, després de dinar a un "merendero" uns spaghettis que ens havíem preparat a casa, vam arribar.

Narbona, dintre de la regió del Languedoc-Roussillon i pertanyent al departament d'Aude, no era gens com jo m'havia esperat. Després d'anar a l'oficina de turisme, vam decidir fer la ruta marcada al mapa que ens havien donat. Vam fer tota la volta pel marge dret del canal, i vam descobrir un poblet encantador i senzill, envoltats els seus carrers pels tons ocres i vermells que donen el tarannà a les viles de la Provence.

Al resultar com un petit poblet dins la ciutat,és anomenat el Bourg, i compta amb dos o tres esglésies, com la Basilique de Saint-Paul, la qual ens va costar bastant de trobar i ho vam poder fer gràcies a una parella que ens va veure perduts. Vam entrar i ens vam passar bastanta estona. És una de les esglésies més antigues del Midi francès, construïda sobre vestigis paleocrisitians, (van trobar antigues làpides) i una barreja dels estils romànic i gòtic.

Seguint amb l'itinerari, vam passar per davant de la Maison des trois nourrices, la qual només tenia com a característica una finestra bastant lletja, mostra de l'art renaixentista a la regió.

Vam passar pel costat de l'Ancienne Église des Agustins, tot i que no vam entrar, i també per l'Église de Notre-Dame de Lamourguie, a la qual hagués sigut interessant entrar perquè és un dels majors museus lapidaris d'Europa.
Per acabar amb aquesta riba del canal, vam veure Les Halles, el mercat centenari, tot i que no vam entrar perquè no volíem comprar res, la façana ha estat remodelada amb un muntatge ple retrats de persones del segle passat que li dóna un encant evocador de temps passats.

Vam decidir passar a l'altra banda, que és més cosmopolita, i per això se'n diu la Cité. Per passar, vam anar caminant per l'animat Cours Mirabeu, el que aquí anomenaríem Rambla.

Per creuar el Canal de la Robine, declarat Patrimoni de la Humanitat, s'ha de passat per un pontet, i just davant es veu el Pont des Marchands, que és igual que el Ponte Vecchio de Florència, és a dir, que està construït per dins, i és per on passava la antiga Via Domitia.

En creuar, s'ha de travessar el bonic Promenade des Barques, un passeig ple de plataners, que és considerat el pulmó de la ciutat i que s'agraeix la seva existència sobretot quan fa molta calor, per l'ombreta que donen. Vam seguir a mà dreta cap a la Place de l'Hôtel de Ville, on justament aquell dia era el primer de la Semaine Bavaroise de Narbonne, i estaven tots els convidats allà vestits amb els vestits típics bavaresos, fent el pregó, tocant música i bebent cervesa, però hi havia tanta gent que era impossible fer una foto decent. L'espectacle s'estava fent justament sobre la Via Domitia, que fou descoberta el 1997, així doncs no la vam poder veure!

A la mateixa plaça vam trobar-tot i que tampoc es podia veure gaire bé- el Palais des Archêveques, que és el segon conjunt monumental arquebisbal després del d'Avinyó.

Al seu interior es troben coses com el Musée Archéologique, o el d'Art. Es troba flanquejat per la Donjon Gilles Aycelin, un torreó fet construïr per l'arquebisbe que li dóna nom, per tenir control sobre tota la ciutat i més enllà dels seus límits. Aquesta part de la ciutat estava tota plena de banderins representatius bavaresos i francesos.

Després, passejant pels bonics carrerons que rodegen la plaça de l'ajuntament, vam arribar a la esplèndida Cathedral de Saint-Just et Saint-Pasteur, d'estil gòtic rayonnant o radiant, que seria l'estapa més esplèndida del gòtic, que compren els segles XII i XIII. El que més sorprén, és la seva alçada, i el seu enorme cor, que és el cor gòtic més alt del Sud de França. Per fora, veiem que el transsepte de la catedral es va deixar sense acabar. Els jardins de la catedral i el claustre, que també és molt recomanable visitar, estaven ja tancats.

Béziers: Ens quedaven unes quantes coses per veure a Narbonne, però era tard i havíem de marxar. Vam emprendre el camí cap a Béziers, que encara que fos més petit, personalment ens va agradar més que Narbonne, qui ens ho havia de dir! La part nova de Béziers, al departament d'Hérault, és molt bonica, però també ho és la part vella, i en concret les seves placetes encantadores.

Vam anar a veure l'église de la Madeleine, que presenta un aspecte de fortalesa, vora una penya-segat des d'on es divisa tota la part baixa que rodeja el poble, el pont vell, Le Pont Roman, i el pont nou, i els extensos prats que s'hi estenen al voltant.

Vam baixar al peu del riu Orb, i des d'allà vam veure la ciutat des de baix, i la preciosa posta de sol amagant-se entre les pedres del vell pont i reflectint els seus últims rajos a les aïgues del riu. Per desgràcia, l'oficina de turisme era tancada, i no vam poder veure res més.

Era molt tard i encara havíem d'anar a l'únic lloc que havíem contractat per dormir, un F1. Un apunt per aquests llocs: són estances molt petites de passada, uns petits cubliques amb un llit de matrimoni i una llitera, una pica i una tauleta. Sobretot si és estiu, la sensació pot ser una mica claustrofòbica, però és el més barat que es pot trobar per dormir dues persones juntes. Els lavabos i les dutxes estan a fora, i són per compartir amb tota la planta, però amb una mica de sort, com ens va passar a nosaltres, estaran nets.

Per si no havia especificat encara, i per acabar, el més car de viatjar entre Catalunya i França són, a part de la benzina, els peatges, nosaltres portàvem el maleter ple de menjar, així que fins i tot vam sopar dins la mateixa habitació.

Aquella nit, com es pot comprendre, vam caure rodons.

Cap de setmana a Sant Joan de les Abadesses. Ruta del Ferro

2010-02-24T14:04:00.000-08:00

*Gràcies a la Mireia i la Marta per algunes de les fotos.

Del 29 al 31 de gener de 2010

foto cedida per la Marta

Participants: part del grupet de la uni; Aleix, Biel, Marta, Martini, Mireia i Elisabet.
A l'Aleix l'hem vist a Vic, i a la Marta (o Martini, per distingir-la) a Edinburgh i Vic. Els altres encara no ens havien acompanyat a cap viatge encara, però ja són nous adeptes!

Perquè quan les coses et poden sortir malament, et sortiran malament, a nosaltres ens va anar tot lo malament que es podia.

Mentre que tots els nostres respectius amics, (de la nostra edat, i per tant cursant 4rt de carrera) se'n anaven de viatge de final de carrera; Cuba, la Riviera Maya, Costa Rica...a la nostra facultat, que és cutre sense remei, mai de la vida ningú havia mogut un dit per anar de viatge de final de carrera. ÉS INCOMPRENSIBLE! Val doncs, que no cunda el pánico! Havíem d'arribar nosaltres a la facultat perquè això canviés, però vam despertar tard, i aquest any no marxem de viatge, PERÒ L'ESTEM MUNTANT PER L'ANY QUE VE, perquè siguem sincers, TOTS farem un cinquè any, perquè aquella carrera no hi ha ningú que l'acabi! Si tot va bé, marxarem els de quart i els de cinquè, i les primeres propostes són Egipte, Turquia i la Patagònia Argentina (aquesta última és meva!).

El cas és que nosaltres, el grupet, vam decidir que com que els diners escassegen marxaríem un cap de setmana per celebrar que havíem acabat els examens! UUUUUUUUHHHH!

La primera opció va ser marxar a la Vall de Núria, perquè amb el grup d'amics hem decidit una cosa; per l'aniversari, en comptes d'haver de fer un regal, cadascú podria decidir què volia fer, així és que la Marta, que va fer els anys al gener, va decidir que li agradaria anar a passar el cap de setmana a Núria quan acabessim els examens.
Així és que els que no el tenien es van anar a fer el Carnet Jove, que val 6euros, perquè cada any ve amb un pack de vals de descompte a diferents llocs, i hi havia uns descomptes de 2x1 als albergs de la Xanascat, i l'Alberg Pic de l'Àliga, que és el de Núria, entra en el descompte, i també hi havia descomptes de 2x1 en el bitllet del cremallera fins la Vall, perquè és l'única manera en que s'hi pot accedir.
Quan ja ho teníem tot fet, vam trucar a l'alberg i ens van dir que fins a mitjans de març no hi hauria plaça lliure! Després de tot el rollo!
Desesperadament, ens vam posar a buscar un altre lloc. És difícil, perquè cap de nosaltres té cotxe. El més barat en aquest cas és el tren, però els trens ens deixen a ciutats que tenen alberg, Vic, Olot, Figueres...però nosaltres volíem anar a la muntanya!!! I per això cal anar en tren+bus, bus, tren+bus+bus de línea...un merder enooooooooooooorme, i una pasta increíble! Així que el que més assequible ens sortia era anar a Sant Joan de les Abadesses, però la cosa no acaba aquí!!

La Marta va trucar per reservar, i ens van dir que l'Alberg Ruta del Ferro de Sant Joan de les Abadesses, pertanyia a la Xanascat, però era privat, i que per tant, el 2x1 no serviaaaaaaaaaaaaaaaa! Arrrrrrggggggggggg! Ho havíem de pagar toooooooooooooot! Aleshores la Marta va donar llum verda a l'Aleix per anar a comprar els bitllets de l'autobusos...i a l'Aleix, no li van vendreeeeeeee! Noooooooooooo, no els podíem comprar fins el mateix dia de marxar! Arrrrrrrrrrrg! Tot i així, la Marta va fer la reserva de l'alberg, i ens va sortir bé? NO! Perquè si alguna cosa et pot sortir malament, et sortirà, malament! I què ens va passar? Doncs que ens van reservar una habitació de 5 persones i un únic i solitari de 1!! Qui seria el desgraciat??

A les 18.30h de la tarda vam quedar tots davant de l'oficina dels Autobusos Teisa per comprar els bitllets de l'autobús que sortia a les 19.15h, però ens van dir que no fins les 19h en punt. Després de mitja hora d'estar passant fred al carrer, l'Aleix va entrar a comprar els bitllets: la tia li va dir que quedava 1minut i que encara no els hi podia vendre! Ffffffffffffff! Quan va arribar l'hora i amb un tros de paperet molt cutre a mode de bitllet, vam pujar a l'autobus, que va arribar a Sant Joan a les 21.30h. L'autobus ens va costar 9,10€ l'anada.
Com que no sabíem on queia l'alberg, vam haver de preguntar a les 3 persones que vam trobar pel carrer, i tot i que cadascuna ens va indicar per un lloc diferent, vam aconseguir arribar.

A part del fet que per dormir a aquest tipus d'alberg has de tenir un carnet d'alberguista, perquè sinó has de pagar 2euros més per nit, i vam decidir que ens el faríem, i ens van clavar 6euros, la cosa va ser que ens van posar en habitacions separades, però per sort, ens vam poder repartir de 3 en 3.

Val a dir que L'Alberg Ruta del Ferro està molt bé, tot estava molt net i molt cuidat, però a partir de les 12h s'ha de fer silenci absolut. A partir d'aquella hora tenen un guarda que no et deixa aixecar la veu, i que et ve a picar a la porta si ho fas. Pel demés, pots utilitzar el menjador com vam fer nosaltres per sopar, tot i que la senyora encarregada del menjador et vigila perquè ho tornis a deixar ben net.

Després de sopar, com que ja era tard ens vam haver de ficar tots en una habitació perquè no podíem utilitzar les instalacions pel soroll, etc. Vam estar jugant al Trivial perquè ens ha agafat un vici important amb aquest joc, mentre en Biel ens feia el seu particular concert perquè havia portat la guitarra. Ens ho vam passar genial i va ser molt estrany perquè tot i el soroll, no ens van venir a cridar l'atenció ni una sola vegada.

foto cedida per la Mireia

Al dia següent a les 9h ja estàvem esmorzant, perquè la nit inclou també l'esmorzar, i es pot fer de 8.30h a 10h. Està molt bé perquè és com un self-service. Després d'això vam haver d'anar al poble a comprar pa, per fer-nos els entrepans per dinar (i jo per comprar-me una crema per les mans perquè pensava que les perdia del fred que feia).

I sobre les 10.30h ens posavem en marxa, agafant la Via Verda de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll. Aquesta via, per bicicletes o senderiestes, està molt ben pensada, perquè segueix el traçat que seguia el tren que transportava ferro i carbó, per això la ruta és la Ruta del ferro.
Tot just la via passa pel costat de l'alberg i xino-xano es tarden unes 2.30h-3hores en arribar fins a Ripoll, depenent de la calma amb que un s'ho prengui.

La caminada és fàcil perquè el desnivell és molt poc, pràcticament pla. Al principi, es va deixant enrere el poble, a la nostra esquerra, mentre a la dreta es podria pujar muntanya amunt. El primer tram de via després de deixar el poble enrere se succeix al veient al costat la carretera, i la banda dreta, es passa al costat de grans massos abandonats i rodejats de bestiar, sobretot cavalls.

Després la ruta passa per sota un pont per creuar la carretera, i aleshores la via ja s'endinsa dins els verds prats. Com es pot comprovar la Mireia i jo sempre ens quedavem enrera fent el reportatge fotogràfic.
Si fa tan bon dia com el que ens va fer a nosaltres, la passejada és molt tranquil.la i agradable. El dia transcorre entre ponts i alguna casa abandonada, com la que vam trobar nosaltres pel camí.

Després d'uns quants quilòmetres, s'arriba al cartell que indica que ja has arribat al terme municipal de la Comtal Vila de Ripoll. És un bon lloc on parar i de pas fer-se una foto, perquè quedi immortalitzat el moment en que es passa la frontera entre Sant Joan i Ripoll, però no s'arriba encara, sinó que el cartell és enganyós i queda encara un bon trosset per arribar.

foto cedida per la Marta

Després d'un tram més, la via torna a posar-se al costat de la carretera, i comença a divisar-se l'inequívoca estampa de Ripoll, el campanar del monestir amb la Senyera que oneja al vent coronant-lo. Ja només queden uns metres i la vila cada vegada s'acosta més, fins que finalment, per entrar-hi, em de salvar el pont que la divideix.

foto cedida per la Mireia

Només arribar a Ripoll ens trobem que és dia de mercat, i l'oloreta de pollastres a l'ast i les hores caminant ens fan venir tanta gana que anem directament on es troba el monestir per visitar-lo.
Com que el campanar coronat per la Senyera es veu des de tots els punts, no ens va ser gens difícil trobar la plaça on es el Monestir. Com que romani tancat fins les 15h, vam decidir dinar a la plaça, asseguts a un banc o directament al terra. Però el temps variable del prepirineu va tapar tot el sol que ens havia acompanyat al matí i ens va fer ficar-nos a dins un bar per escalfar-nos prenent un cafè fins que arribés l'hora de poder entrar.

A les 15h vam entrar al Monestir de Santa Maria de Ripoll que ens va costar 2euros amb el Carnet Jove. El Monestir va ser fundat per Guifré el Pilós, últim comte de Barcelona designat per la monarquia franca. La llegenda ens explica que gràcies a Guifré el Pilós tenim la nostra bandera catalana, ja que es diu que, ferit per lluitar contra els normands al costat del rei franc i emperador Carles el Calb, li demanà al rei que li donés un emblema heràldic per portar al seu escut que era daurat, i el rei posà quatre dits sobre la ferida rajant de sang, i els passà per sobre l'escut daurat, creant així l'emblema de les 4 barres.

El monestir fou creat el 808 i des d'aleshores, va ser el lloc d'enterrament dels Comtes de Barcelona fins a Ramon Berenguer IV. El primer que es veu en entrar és la seva portalada. Com? La portalada no es veu des de fora? Noooooooo, perquè està tan erosionada que està protegida amb un vidre, i no es veu fins que no s'entra dins.
La portalada de Santa Maria de Ripoll és una peça clau de l'escultura catalana romànica del segle XII. Tan és així que és anomenada la Bíblia de Pedra, perquè està esculpida amb moltíssimes històries de la Bíblia, sense deixar cap espai, amb escenes perfectament esculpides de l'Antic i el Nou Testament. Però l'erosió ha deixat una imprenta molt forta, i tot i les restauracions, hi ha moltes peces que no s'han pogut salvar.

Un cop vam haver inspeccinat la porta fins a la sacietat, vam entrar dins l'església. Home, la veritat és que jo m'imaginava una altra cosa...la última restauració va tenir lloc el segle XVIII amb el vistiplau del bisbe Elies Morgades, a càrrec d'Elies Rogent qui, seguint la corrent de Violet-le-Duc (restauracions de Notre Dame de París, o Carcassonne) feu una restauració totalment idealitzada sobre el que ell pensava que hauria de ser l'arquitectura romànica. Aleshores així a simple vista no té res espectacular. Però avançant, tenim a la banda esquerra del transsepte la tomba de Guifré el Pilós, i a la dreta, la de Ramon Berenguer IV.

I vam decidir sortir perquè certament que el més maco era el claustre. A mi personalment, sempre m'han agradat molt els claustres, els trobo que donen aquest sentit de recolliment, pau i tranquilitat que busquen...
En tot el conjunt del monestir només vam poder estar poc més d'una hora.

A les 16.30h empreníem el camí de tornada cap a Sant Joan, si no volíem que se'ns fes massa fosc...És curiós com els llocs et donen una sensació diferent depenent del moment del dia en què hi passis. Res tenia a veure el camí asoleiat que havíem fet al matí que el de tornada, amb els núvols baixos, la boira entre les muntanyes, el sol amagat i una fina pluja que ens perseguia...però que finalment ens va abandonar per deixar pas a la posta de sol. Sense adonar-nos, el cel se'ns havia tornat negre i ja casi no podíem veure en la llunyania les muntanyes nevades...

L'endemà diumenge estàvem reventats, ens havíem anat a dormir cap allà a les 2h, i llevat a les 8.30h, però les agulletes estaven apareixent ara. La frase de la Mireia "som patètics" definia molt bé la llàstima que fèiem en llevar-nos.
Després d'esmorzar tocava anar a veure Sant Joan de les Abadesses. Vam creuar el preciós pont medieval que separa el poble de la carretera, tot i que just devant en té un altre de construcció nova que no li fa gens de justícia.

Al primer carrer en entrar al poble el primer que es veu és l'església de Sant Pere i Sant Pau, del segle XII, particular perquè només consta de façana i capçalera, i tot el cos ha desaparegut i ves a saber on està, així que podem imaginar-nos com seria l'església per dins.

Caminant pel poble vam passar per les Escoles de la Generalitat, que es troben al costat del Monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Com que no podíem entrar a veure l'església perquè estaven fent misa (i tot el poble debia ser-hi a dins) vam començar a voltar pel claustre, que tot i que no era tan espectacular com el de Ripoll, també era molt maco.

foto cedida per la Marta

Va ser aleshores que vam decidir anar cap a l'oficina de turisme, que es troba a la Plaça Major porticada, a l'edifici de l'Ajuntament. Allà ens van donar un mapa amb un parell de rutes a seguir, i que s'acabava d'hora.

Abans però vam passar pel curiós Sant Miquel de la Infermeria, on portaven abans tots els malalts que no es podien despalaçar...i del qual ara només queda la base, i a dalt s'han fet una casa amb balconada!

Ens vam tornar a dirigir cap el Monestir, passant per la Plaça de l'Abadessa Emma, un personatge molt estimat per aquestes contrades. L'abadessa Emma fou la filla de Guifré el Pilós, qui també fundà aquest monestir el 885, i que la colocà en aquest monestir on va ser abadessa durant 40 anys, i segons diuen va contribuir moltíssim al desenvolupament de les terres i de la cultura de la zona.

Un cop dins el monestir, podem trobar la seva tomba que està buida, perquè la llegenda diu que les seves restes es troben enterrades per algun lloc de l'església...un església molt fosca, per cert, i molt estranya, perquè s'entra pel transsepte, i on vam trobar un petita peça d'escultura de la Sagrada Família molt mona.

Al costat de la porta del claustre, hi ha un cambrí barroc, on no ens vam poder estar de fer el burro com Déu mana!

Fotos cedides per la Marta

Tot el que ens faltava era seguir voltant pel poble i trobar carrerons com aquest...

i descobrir que feia estona que hi havia un iaio que ens perseguia! Siííííí! A cada passa que donàvem ens venia seguint...fins que finalment crec que es va adonar que ens vam adonar que ens seguia! I aleshores va marxar enfilant la Plaça Major...quin avi més misteriós!

Passant per la casa on estiuejava el poeta Maragall, ja havíem vist tot el que s'havia de veure...vam anar cap a la plaça darrere l'església de Sant Pere, passant pels carrers amb puestos, perquè era dia de mercat. I a la plaça ens vam quedar poca estona, perquè feia massa fred.

foto cedida per la Marta

Aleshores ens vam dirigir cap a l'alberg, on ens havien fet fora de l'habitació a les 10h del matí, i que tancava a les 14h!! El cas és que com feia tan de fred, ens vam quedar a la sala d'estar de les famílies, dormint, o a la piscina de boles!!

Fotos cedides per la Marta

I a les 14h vam anar al bar del costat de l'alberg, el de les patates braves a 5€ el plat. I allà ens vam menjar el nostre bocata veient...com nevavaaaaaaaaa!!!!! Aquell bar havia estat l'antiga estació del tren, i just devant havien deixat un tros dels rails, perquè es veiés el tram que ara era ara la via verda. I amb el fred que feia cada vegada nevava més, i ens feia molt pal sortir...però a les 16.30h ens vam haver de posar en marxa per anar a buscar l'autobús, que passava a les 17.15h.

foto cedida per la Mireia

Un home molt intel.ligent ens va dir que la parada del bus estava més enllà d'on nosaltres l'havíem agafat, i nosaltres-intel.ligents també-vam sortir fora del poble buscant l'autobus, fins que vam veure que allò no podia ser, i vam tirar cap enrera. Vam parar al mateix lloc on l'autobus ens havia deixat per primera vegada i l'Aleix i jo vam anar a picar a la casa d'una iaia molt amable que ens va dir que efectivament el bus parava allà mateix, sols que uns metres més enllà.
I allà vam estar esperant fins que ens va cobrir pràcticament la neu, fins les 17.30h que no va arribar el bus, i com que feia tard ja pensavem que no vindria, i vam trucar fins i tot a l'oficina de Barcelona per veure si és que no podia arribar amb la neu.

Fotos cedides per la Marta

Però l'autobus va aparèixer com un miratge, i vam marxar, i en uns minuts vam passar Ripoll, i en uns minuts va tornar a fer clariana, pel qual retornem a la frase del principi, si una cosa et pot sortir malament, et sortirà malament, perquè, sincerament, crec que el núvol de neu només estava sobre els nostres caps.

Tot i així, va ser un cap de setmana massa curt, amb massa coses noves per nosaltres, amb moltes coses que s'han quedat al tinter... però que esperem que es repetirà en breus!

Algunes fotos de Carnaval

2010-02-17T14:30:00.000-08:00

Aquí adjunto algunes de les fotos d'aquest Carnaval, en concret, del Carnaval de dissabte a la tarda a la rua de Cunit. Totes les fotos són cedides per ma germana Miriam.

Carrossa de Mamut

Carrossa de la pantera rosa

Carrossa amb un tigre

Anaven com de videojoc...

Carrossa de flors

Carrossa d'en King Kong!

Encara que no ho sembli, era una carrossa d'una peixera amb aigua real i peixos!

Comparsa de peixos

La nostra carrossa, un iogurt grec...

...perquè la disfressa era de grec...

...i nosaltres, els protagonistes de la festa!

Carnaval, Carnavaaaaaaal...!!!

2010-02-11T11:46:00.000-08:00

Carnavals del Baix Penedès i del Garraf.

Els Carnavals per alguns pobles de la comarca del Baix Penedès, comencen aquest cap de setmana. El Carnaval en cada poble consta d'una rua pels seus carrers. En aquesta rua hi participa la gent que s'hi apunta, del mateix poble i dels altres pobles de les rodalies. EL que s'ha de fer és muntar un grup, i aquest grup es presentarà desfilant amb una carrossa amb música (i la gent disfressada ballant al costat) o amb una comparsa (normalment un cotxe guarnit i la gent disfressada ballant al voltant). Es fa la desfilada pels carrers i la gent ho ve a veure.

Evidentment, el carnaval en tots els pobles és un concurs, i l'ajuntament de cada poble dóna una subvenció per participar, perquè guarnir la carrossa i per les disfresses, ja que és bastant car. És molt poder participar ballant en una carrossa que veure-ho des de fora. Si estàs en una carrossa com la meva, abarcaràs tots els pobles possibles per on puguis desfilar, i són 3 dies SENSE PARAR i pràcticament sense dormir, però que valen massa la pena com per deixar-los passar, perquè s'esperen durant tot l'any.

Aquests són els horaris del Baix Penedès on la nostra carrossa (que pertany a Calafell Poble) participa i que pertant, són els carnavals que conec. (Normalment els pobles solen fer més dies de festa, però d'això no en puc parlar, perquè no ho he vist mai).

Divendres tarda: el Vendrell.

Dissabte tarda: Cunit. És el més antic de la comarca, i és el més concurregut, en el que tothom de totes els pobles de les rodalies hi participa, el millor i més llarg. http://www.carnavalcunit.com/

Dissabte nit: Calafell Platja fins Segur de Calafell, recorrent tot el Passeig Marítim. A Calafell el carnaval es diu "Carnaval Xurigué".

Diumenge matí: l'Arboç. És en el que menys gens hi participa, perquè és pel matí i la gent aprofita per dormir, però és molt divertit fer la rua de dia, ja que si fa solet, s'hi està molt bé.

Diumenge migdia: Bellvei.

Diumenge tarda: Calafall Poble (des del castell de Calafell) baixant fins Calafell Platja.

Al Garraf (on no participem, però que anem a veure si podem).

Diumenge matí: Vilanova i la Geltrú. Les Comparses. Declarada Festa d'Interés Nacional per la Generalitat. Les comparses en comptes de desfilar es dediquen a fer guerres de carmels entre les diferents colles, és molt espectacular de veure, però s'ha d'anar amb compte amb els carmels, perquè és una autèntica guerra!

Dimarts nit: Sitges. És el més conegut dels carnavals catalans. La seva fama és molt merescuda, perquè les carrosses, comparses i disfresses són realment espectaculars. En aquest s'hi ajunta moltíssima gent que els va a veure, d'arreu de Catalunya.

A part de les rues, cada poble sol tenir 3 o 4 dies més de gresca, on es fan les coses típiques de Carnaval, com l'elecció de la reina del carnaval, el dijous gras o l'enterrament de la sardina.

Si no sabieu què fer aquest cap de setmana, ja teniu plan! Busqueu-nos! Aquest any anem disfressats de grecs, amb una carrossa que és un iogurt griego de Danone!

BON CARNAVAL A TOTHOM!!

Marxem de cap de setmana!

2010-01-28T13:03:00.000-08:00

Sííííí!

Per fi hem acabat els examens i estem de vacances!

Per celebrar-ho, els de la uni marxem aquest cap de setmana a

Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès) a fer la Ruta del Ferro

des de demà divendres 29 fins diumenge 31

Amb:

Martini, Aleix,

Marta, Biel,

Mireia i Elisabet

Tots els detalls de la Ruta a la tornada!

Una abraçada!

Elisabet

El Mercat de Música Viva de Vic i ruta pel centre històric

2010-01-04T05:57:00.000-08:00

19 i 20 de setembre de 2009 (durava del 17 al 20)

Partcipants: Part del grup de la uni, l'Aleix, de qui encara no he parlat, però ens ha acompanyat a casi tots els viatges, la Marta i jo.

El Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) http://www.mmvv.net/ca/portada és una festa que es fa a Vic durant quatre dies que congrega a tots els artistes catalans majoritàriament, del panorama actual, i també a mitja Catalunya, perquè són 4 dies de festa sense parar. Com el seu nom indica, el Mercat de Música Viva, és un mercat de música, però te la vénen, en comptes d'enllaunada dins de cds i dvds, en directe, amb els seus autors dalt de l'escenari. La gràcia-o no, depèn-és que només et donen un tast, i cada concert dura només 3/4 d'hora. En els diferents espais que habiliten, posen dos o tres escenaris, perquè quan un grup acabi de tocar, comenci directament un altre en un altre escenari, i així es faci tot fluit. Mentre uns comencen a desmuntar, els altres comencen a tocar, i així successivament.

Ens els anys més fructífers de la música catalana, podíem trobat en el mateix cartell noms com Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Sau o Sangtraït, i la gràcia estava en que cantaven en català! Avui en dia és, i cada vegada més, un punt de trobada d'artistes d'arreu del món

Els habitants de Vic estan d'acord que el millor dia dels concerts sol ser el dijous, que és el dia en que comença. Aquest dia és essencialment pels vigatans i rodalies, ja que la trupe de Barcelona encara no podem pujar perquè a l'endemà encara hi ha feina.

El viatge en el tren L'Hospitalet-Vic tarda aproximadament una hora i mitja en arribar. PERÒ si et dius Aleix, o Marta o Elisabet, en trigaràs aproximadament unes 5hores!
Una professional de RENFE ens va indicar que el tren que havíem d'agafar estava a punt de sortir, i que era un que anava a França per la costa!!
I nosaltres, sense pensar-ho, el vam agafar corrents, perquè no els volíem perdre! I quan portàvem gairebé dues hores de trajecte, i que com que els tres anàvem petant la xerrada no ens vam adonar abans, vam pensar que quan hauríem de baixar.

Aleix i jo tan tranquils al primer tren

I vam començar a preguntar la gent, i ens van dir que aquest tren estava anant cap a Cervera, i que Vic està al bell mig de Catalunya i que no podia passar aquest tren per allà ni de broma!!

El revisor que ens va ajudar ens va recomanar que baixessim a la següent parada, i que agafessin un tren cap enrera. La següent parada era un poblet perdut de la mà de Déu que cap de nosaltres havia sentit en la vida que es deia Sils. Vam baixar a Sils, i vam mirar un tren que ens portés fins a algun lloc. El primer tren que tornava cap a l'estació de Sants trigaria una hora i mitja!!!

Ens vam apropar a unes noies del poble per preguntal's-hi si hi havia a prop una estació d'autobusos, potser hi havia algun bus que ens pogués apropar a Vic. I les noies molt amablement ens van assenyalar una parada d'autobús sola en mig del no res, que efectivament era l'estació central d'autobusos que hi havia anunciat pels carrers del poble!

La meva cara ja pagava, i l'única cosa que podíem fer era esperar-nos a un bar del poble al costat de l'estació, berenant. Al cap d'una hora i mitja doncs, vam agafar el nostre tren que ens tornava a Barcelona, sense haver pagat cap bitllet, sabent que el revisor ens el passaria a demanar.

Berenant al bar del poble

I efectivament el revisor va passar, però l'Aleix, que té molt de morro, li va explicar a l'home amb ulls de xai el que ens havia passat, i l'home, lluny de voler-nos cobrar el bitllet, ens va dir què havíem de fer si encara volíem arribar a Vic i no haver de tornar a Barcelona.

Ens va fer baixar a l'estació de Granollers. Però a Granollers hi ha dues estacions, i evidentment, l'estació en què nosaltres vam baixar no era la que portava a Vic, sinó que havíem d'anar a l'altra punta de la ciutat a l'estació de Granollers-Canovelles. Però no us penseu que estava l'estació a tir de pedra, no! Ens vam haver de buscar la vida per trobar un autobús que ens portés fins allà!

Marta buscant l'autobus

I efectivament, vam pujar en un autobus amb un conductor súper borde que no veia clar això de dir-nos " heu de baixar aquí" quan arribessim a la nostra parada. Però finalment la vam trobar, i vam baixar, i gràcies a l'ajuda de 2 avis molt simpàtics vam poder trobar l'estació! En mitja hora arribaria el nostre tren que ens portaria a Vic!!

Aleix i jo a l'autobus cap a Granollers-Canovelles

Marta en el tren correcte
I quan vam arribar vam tenir sort que ma germana hi era allà i ens va deixar la tenda de campanya que duia al cotxe, una esterilla i una manta perquè nosaltres havíem pensat empalmar i ni tan sols anar a dormir, sinó agafar el tren de tornada l'endemà. Però a la Plana de Vic al setembre fa un fred que no és normal, així que vam decidir que aniríem al lloc acondicionat per fer acampada aquells dies i dormir allà. Ens va costar 4euros per persona.

I ens vam posar a muntar la tenda entre els tres a les fosques, sort que hi havia un fanal que ens il.luminava una mica la maniobra.

I sincerament, després de passar-nos una bona estona per muntar la tenda (feia molt de temps que no en muntàvem una) la Marta i jo vam fer una sopresa a l'Aleix i el vam portar a sopar a un lloc on pogués veure la tele perquè aquella nit jugava el Barça! I a l'Aleix li va fer una il.lusió tremenda!

I se'ns en va anar l'olla i de la gana que teníem vam menjar més pels ulls que una altra cosa...vam començar a demanar menús i tapes, i finalment vam veure que no ens ho podíem acabar!

I amb la planxa moooooooooooolt però que molt plena i un cop el Barça va haver guanyat (segurament, tot i que no ho recordo) vam posar-nos a caminar (millor dit, a rodolar) cap el concert.

Nosaltres volíem veure Lax'n'Busto. Jo sóc seguidora de fa anys, i tot i que ara les coses han canviat un xic, amb el nou cantant i un nou estil, està bé tornar-los a veure de tant en tant.
A les 11h començava el concert a la Plaça del Mercadal, que és la Plaça Major de Vic. Com era d'esperar, estava a reventar.

I tot i que el concert va durar només 3/4 d'hora, i se'ns va fer curtíssim, va estar molt i molt bé. En acabar, tothom es va dirigir al Sucre, un altre espai, que era ja l'únic que tenia concerts fins a les tantes de la matinada.
Allò que hi havia allà, no era gaire del nostre agrad, però nosaltres podem fer el burro a qualsevol lloc.

Fins i tot ens vam trobar les tres germanes, que havíem pujat cadascuna pel nostre compte!

I cap a les 4.30h del matí ja vam decidir que feia massa fred i que anàvem a dormir. Aleshores vam passar per davant una xurreria, i jo crec que la gula ens pot, perquè vam anar a mirar si tenien xurros! Com si no haguéssim tingut prou amb tot el que havíem sopat! Per sort pels nostres estòmacs, només tenien patates fregides, i n'estàvem saturats.

I va ser caminant xino-xano cap a la zona d'acampada que em vaig adonar que no havia portat RES on poder ficar les meves lents de contacte, m'ho havia deixat tot a casa!!!! I ningú em podia ajudar perquè com que jo sóc com un talp de cega, les meves lents són especials, i s'han de guardar en un lloc en concret i en un líquids en concret. Conclusió: vaig haver de dormir amb les lentilles posades despertant-me a cada hora per obrir els ulls perquè no se'm quedessin enganxats!

Al matí següent quan ens vam llevar hi havia boira, però va fer molt bon dia. La nit abans vam decidir que l'endemà al llevar-nos aniríem per xurros, però la xurreria havia marxat!

Havíem pensat que dissabte a la tarda a les 17h faríem una ruta pel centre històric que ofereixen des de l'oficina de turisme. Però clar, vam arribar tan tard que la vam haver de fer diumenge i pel nostre compte. Però no hi va haver cap problema, perquè tot allà està senyalitzat.

Començant des de la Plaça del Mercadal, el centre neuràlgic de Vic, on com al seu nom indica, s'hi fa el mercat des de fa molts anys. La arquitectura al voltant de la gran plaça porticada està formada per diferents palauets plens d'esgrafiats, molts d'ells d'estil modernista, tot i que en trobem de tots els estils, renaixentistes, barrocs i fins i tot gòtics, que tot i ser d'estil diferents, donen un aspecte unitari a la plaça. El diumenge estava ple de paradetes artesanals i gent que prenia l'aperitiu.

Plaça del Mercadal
Seguint pels carrerons vam veure, entre els edificis més importants, la casa natal de Sant Miquel dels Sants, patró de Vic, l'Hospital de la Santa Creu, l'eclèctica Catedral, amb una barreja d'estils que van des del romànic fins al neoclàssic, amb pintures de Josep Maria Sert, les cases Bayés, i Anita Colomer, a un costat de la plaça de la catedral, de característiques noucentistes i modernistes respectivament...Vam passar per davant del Museu Episcopal, sota l'atenta mirada de la figura de l'abat Oliba, conegut per la important època d'esplendor que va donar durant els segle XI. També vam passar davant de les restes més antigues de Vic, el Temple Romà, del segle II, que durant molts anys fou part adosada del castell dels Montcada.

Carrer on es troba la casa de Sant Miquel dels Sants

Malauradament no tinc fotos digitals sobre el recorregut que vam fer, sinó que estan totes a paper i no les puc passar. Les poquetes que posaré, són de l'Aleix. Però aquí us deixo el web amb el circuit, on està tot molt ben senyalitzat, i amb fotos!
http://victurisme.ajvic.net/centre.asp?id=0

Seguim passejant i ens trobem amb la casa Masferrer, d'estil modernista, decorada amb esgrafiats, en un preciosa placeta i on va ser fundat l'Esbart de Vic.

Sortint ja fora del centre històric, ens trobem que hi ha un tros de les muralles de Pere III que rodejaven la ciutat, manades construir pel mateix rei durant el segle XIV. Per acabar la ruta i creuar fora del centre, trobem el Pont de Queralt, que surt directament d'un dels antics portals de la muralla, el Portal de Queralt. És d'estil romànic, construit al segle XI.

I finalitzat el recorregut, vam anar a recollir la tenda, i ma germana, molt amablement, ens va baixar en cotxe cap a casa. L'any que ve planegem pujar el cap de setmana sencer, no perdre'ns, veure més concerts, fer més fotos a Vic i alguna ruta més!

Animo a tothom a que doni un voltet per aquesta festa que es realitza cada setembre i que enguany a complert el seu 22è aniversari! Quina millor manera de donar força a quelcom tan important en les nostres vides com és la música!

Glasgow i Edinburgh. Dies 6 i 7

2009-12-27T15:37:00.000-08:00

* Gràcies a la Marta, la Nerea i la Sandra per les fotos.

Diumenge a les 8h del matí ja estavam davant la porta de l'oficina de turisme on havíem comprat els bitllets per anar a fer una ruta per Escòcia fins arribar al llac Ness i tornar. La companyia era Scotline Tours.

Com definir-ho en dues paraules? Un fàstic, amb perdó. Jo mai havia anat en un viatge organitzat d'aquests, però si tots són així, tinc claríssim que no hi penso tornar mai més, perquè és com el timo de la estampita: després de pagar 30pounds per anar 12 hores en autobús entre anar i tonar, fer quatre parades d'un minut per fer una foto i visitar totes les botigues de souvenirs d'Escòcia, no vam veure res del Llac Ness. Tal com sóna.

El conductor de l'autobús va començar parlant en anglès, i després va seguir parlant en gaèlic, per veure si algú l'entenia. En veure que no, va proseguir parlant les 12 hores del viatge, SENSE PARAR. Hagués estat molt millor si hagués entés alguna cosa del que explicava, però aquests escocesos tenen un accent tancadísssim i la veritat és que se'ns va fer molt difícil d'entendre.

La majoria de les 12 hores de ruta van transcòrrer dins l'autobus, veient els magnífics paisatges escocesos a través d'un vidre glaçat. Suposo que no cal que digui que aquelles terres són unes de les millors vistes que et pot oferir la natura. Sobretot, si vas assegut al costat de la finestra, no com jo, que anava al asseguda en el mig, al costat de l'Anna i la Nerea, i a l'altre costat amb dos italians que sabien que érem espanyoles i els enteníem perfectament, però tenien moltes ganes de practicar l'anglès, i no concebien parlar altre cosa.

Així doncs, després de una parada per esmorzar en un restaurant de carretera a Kilmahog, vam proseguir el nostre viatge. Després de no sé quanta estona, per fi vam fer la primera parada seriosa, d'exactament 5minuts per fer una fotografia i tornar a pujar a l'autobús!

I això es va repetir uns quants cops més. Vam parara a Weeping Glen of Glencoe, per fer una foto, a Fort William, on hi ha Ben Nevis, la muntanya més alta d'Escòcia. Després de parar per dinar, vam parar a Spean Bridge, per treure una altra foto. Quan al final estàvem ja desesperades de fer tota l'estona el mateix, vam començar a veure el Loch Ness! És un llac enorme, per tant, vam tardar bastanta estona estona en rodejar-lo. La vista és magnífica, encara que es vagi sobre l'autobús.

Molt, molt millor, que el vam veure quan vam arribar: l'autobús para en una botiga de suvenirs/restaurant plena a vessar de Nessies, i caríssima, per cert. El llac Ness des d'aquesta banda està rodejat per un mur altíssim ple de matolls i esbarzers perquè no puguis pujar a mirar, ni a fer fotos...per poder veure el llac, has de fer dues coses: o bé, comprar una entrada per baixar a veure un castell mig enderrocat, Urquhaart Castle, que hi ha vora el llac, d'uns 14.50pounds, o bé comprar una entrada per fer un tour amb un vaixell, que et deixa a un embarcader.

I si no, només havent pagant 30pounds, no et dóna dret a veure el llac, perquè pujar sobre el mur per fer fotos està prohibit, cosa que, evidentment, amb el mosqueig que portàvem a sobre, ens va donar igual. Es pot veure plasmat el nostre disgut a aquesta foto:

Els que havíem decidit no pagar res, ens havíem de quedar en una d'aquestes botigues de souvenirs + restaurant, plena a reventar de ninos del Nessie.

Després l'autobús ens portava cap a un desembarcader molt maco, però molt petit, on podíem baixar a esperar els que venien del seu tour en barco.

La Sandra ni tan sols va baixar, perquè estava farta de cada vegada anar amb l'abric amunt i avall, treient i posant per després poder estar a fora un minut. Quan tots vam estar a dalt, vam empendre el camí de tornada, ja definitiu, amb només una parada més per berenar, a Pitlochry, venint d'Inverness. Va ser aleshores quan la Sandra es va adonar que li faltava un dels Nessie que havia comprat per regalar, i creia que li havien robat. Així doncs, jo em vaig posar a cridar: Where is my little Nessie?? where...is...MY LITTLE NESSIE?? No no no no nooooooooo, where is?? Així, totes van començar a riure, i de l'escàndol que vam muntar allà al darrere, tothom es va enterar que ens faltava un nino, i almenys la persona qui li havia tret a la Sandra es va sentir una mica pitjor per haver-ho fet.

I en arribar a Edinburgh estàvem molt cansades, i encara havíem d'anar a comprar el sopar, preparar les maletes per l'endemà, trucar un taxi...però vam veure que la ciutat estava colapsada, tot ple de gent pels carrers, i no sabíem què passava. I ens van dir que feien un espectacle de focs artificials que durava com tres quarts d'hora. Amb lo qual les meves amigues volien marxar cap a casa, però a una persona que és diable no li pots demanar que hi hagi un espectacle pirotècnic i que se'n vagi a casa sense veure'l.

Devia de ser sensacional, perquè tothom estava al carrer. Ens vam quedar 10minuts, però després vam haver de marxar perquè em sentia culpable.

I quan vam entrar a l'habitació ja teníem un nou company. Es deia Alberto, i era de Granada, i havia decidit venir sol 15 dies a Edinburgh. El nostre antic company, en Fabian, ens havia deixat una nota acomiadant-se, perquè ja havia trobat pis per estar-se allà.

Com que era l'última nit, vam decidir anar a prendre alguna cosa. Vam convidar l'Alberto, i ens va semblar un noi molt simpàtic. Vam anar a un bar que teníem davant l'alberg. Aquella nit vam decidir no anar a dormir, perquè entre anar a prendre algo i que el taxi ens vindria a buscar a les 5h del matí, ja casi no ens quedaven hores. Així és que després d'anar a prendre algo vam estar-nos a la cuina i evidentment vam fer dibuixar l'Alberto al nostre diari. Però hi va haver una hora en que ell ens va abandonar i nosaltres vam començar a preparar les coses per marxar.

Dia 6:

Sobre l'últim dia, no hi ha gaire cosa a dir. Un taxi ens va portar a l'estació d'autobusos d'Edinburgh, i vam agafar-ne un que ens va portar fins a l'estació d'autobusos de Glasgow. Allà, en vam haver d'agafar un altre que ens portés fins a l'aeroport. A l'eroport, vam haver de gastar els pounds sueltos que ens quedaven en monedes, i després vam agafar el vol. Al cap d'unes hores, vam arribar a l'aeropor de Girona, on encara havíem d'agafar un autobús per anar a Barcelona.

La Sandra, que la seva família viu a Girona, va ser la primera que ens va abandonar, ella no va haver d'agafar l'autobús. En arribar a Barcelona, cadascuna per la seva banda, i l'Anna encara havia d'agafar un tren que triga una hora i un quart per anar fins el Vendrell.

I així, cadascuna va marxar cap a casa, amb el record d'haver viscut 7 dies inoblidables, probablement, un dels millors viatges que hem fet fins ara.

I el que ens queda...

Totes les fotos del viatge a http://picasaweb.google.es/elisabetrlujan/GlasgowIEdinburgh#

Glasgow i Edinburgh. Dia 5

2009-12-15T13:53:00.000-08:00

*Gràcies a la Marta, la Nerea i la Sandra per les fotos.

Aquest va ser uns d'aquest dies que no hi havia gaire per fer. Vam decidir a anar a la Rosslyn Chapel, als afores d'Edinburgh, que la Marta i la Sandra, com a bones mitòmanes, volien anar a veure, ja que és la capella esmentada al llibre d'El Código Da Vinci, on se suposa que està amagat el Sant Grial. Fou construïda el 1446 per Sir William St. Clair.

Per anar fins allà havíem d'agafar un autobús que ens portés cap els afores i que tardava una mica més de mitja hora en arribar.

Quan vam arribar allà, tot està ple d'andamis, perquè l'estaven restaurant, però almenys s'hi podia pujar i contemplar els verds boscos que l'envolten de la comarca de Midlothian.

Un cop abaix, a l'entrada, hi havia la tenda de regals, i allà mateix s'havien de comprar les entrades, de 7,50pounds. A més d'això vam comprar un full informatiu per totes. Abans de passar definitivament a la capella, hi ha una sala amb un petit documental explicatiu (perfecte si saps anglès).

La capella per dins, és molt petita, però molt maca. El Sant Grial se suposa que està sota un dels cuatre pilars de l'altar. Nosaltres vam aprofitar la nostra guia, el fulletó que vam comprar i alguna explicació que altre d'algun guia turístic, i vam poder entendre molt millor la rica iconografia de la capella, molt decorada.

Dins la capella, igual que passava a Saint Giles', no es poden fer fotos, a no ser que es paguin 2pounds.

Un cop fora de la capella, vam tornar a la petita parada, a esperar un autobus que va arribar una hora tard. Com que veiem que l'estona passava i no sabíem què fer, vam anar a comprar el segon esmorzar i ens el vam menjar allà, on gairebé ens agafa una hipotèrmia del fred que vam passar.

La tarda en tornar va ser molt tranquila. Després de dinar a l'alberg, vam decidir que tornaríem a refer la ruta que havíem fet el dia anterior amb en Pedro, per poder assimilar-ho tot amb calma i poder fer les corresponents fotos.

Un dels llocs per on vam tornar a passar va ser pel pont que divideix la Old de la New Town. D'aquí expliquen que és el pont amb el nombre més elevat de suicidis de tota Escòcia. Per evitar-ho, l'ajuntament va decidir posar una mesura de seguretat: unes plaques de plàstic dur a banda i banda del pont, però ho van treure per qüestions d'estètica.
La segona cosa que van decidir, va ser posar unes xarxes de fil, però es van trobar que als matins estava tot replet d'indigents dormint.
Així que, com a tercera opció, van optar per posar els número dels samaritans, perquè tho repensis abans de tirar-te i els truquis si tens algun problema!!

Vam tornar cap a l'alberg, i vam cuinar el sopar. Aquella nit ens van acompanyar en Frank i en Fabian, i vam estar sopant, parlant, escrivint postals fins a no gaire tard a la nit doncs, a l'endemà, ens havíem de llevar molt d'hora: aniríem a veure el Llac Ness!!

Glasgow i Edinburgh. Dia 4

2009-12-01T15:50:00.000-08:00

*Gràcies a la Marta, la Nerea i la Sandra per les fotos.

Al matí ens vam haver de llevar molt d'hora, perquè volíem anar a fer el tour per la ciutat. A les 11h, havíem d'estar a l'Starbucks de la Royal Mile. El nostre guia es deia Pedro, conegut com a Pedro el Grande. Era un noi d'Extremadura que havia vingut per dues setmanes a aprendre anglès i li havien agradat tant les històries i llegendes que hi havia a la ciutat que se les havia aprés totes de memòria, i havia aconseguit el treball de guia, quedant-se a viure allà.

L'empresa per la qual treballava, Sandeman's New Europe, està a vàries ciutats més d'Europa. A la nostra visita, els clients no havíem de pagar res pel tour, i després li donàvem diners al guia en funció de com t'havia agradat la visita. El nostre noi ens va fer una ruta de més de tres hores, explicant-nos totes i cadascuna de les històries de la ciutat, crec que no es va deixar res, i els diners que li vam donar ho vam fer amb molt de gust perquè s'ho va curarr moltíssim.Com ell mateix va dir: preparados para las tres mejores horas que vais a pasar en Edimburgo! Us deixo el web: http://www.sandemans-new.com/index.html

Entre les coses que vam veure, hi havia:

Parliament House

Mercat Cross

Aquest lloc era el lloc on, com el seu nom indica, hi havia l'antic mercat. Una creu al terra marca on estava. Aquí era on pràcticament es desenvolupava tota la vida de la ciutat, i on es feien els pregons reials i d'altres de la ciutat. En el lloc de la foto, solien posar els lladres de peu, enganxats per una orella clavada a la paret amb un clau, perquè no es pogués tornar a moure i tothom veiés que havia robat. El lladre, podia quedar-se allà tot el dia i aguantar les burles, o decidir escapar-se, amb lo qual s'havien d'arrencar un tros de lòbul, i la marca li quedava de per vida, i tothom sabia igualment que havia estat condemnat per lladre.

Aquí vam fer-nos una foto tots els que feiem el tour que van penjar després a la pàgina web, cridant Melocotóóóoóóoón!

Heart of Midhlothian

Aquest cor al terra, és on s'ha d'escupir per tornar a Edinburgh. I aquí totes nosaltres intentant encentar dins. A més, té una altra connotació: els escocesos passen per aquí i escupen, perquè per ell simbolitza que estàs escupint sobre Anglaterra, així que si ho fas, ets un heroi a la pàtria. Si escups al terra i la policia et veu, són 40pounds de multa, però si ho fas aquí dins, et feliciten i tot!

Saint Giles' Cathedral

Aquesta església havia passat per ser de tot, església, mercat, presó, hasta un McDonald's! ens va dir en Pedro, i la majoria de gent ens ho vam creure. No, però poc li faltava. Els vitralls per dins són molt bonics, però s'han de pagar 2pounds per poder fer fotos a l'interior.

La casa més antiga de la ciutat
Ens van ensenyar com vivien, amuntegats, la família més rica a la planta del mig, i els pobres, a dalt i a baix.
El Writer's Museum

Aquest museu està dedicat als grans literats fills de la ciutat. Fins i tot un d'ells va estar visquent a la plaça ons es troba el museu. La plaça està envoltada amb el paviment ple d'algunes de les seves frases celebres.

El castell d'Edinburgh

La preciositat d'aquest castell per fora no té res a veure amb el que és per dintre, fins i tot el mateix guia ens ho va dir. És car, i no hi ha gaire a veure, tret de La pedra del destí, on segons la llegenda, allà on estigui la pedra del destí regnarà sempre un escocès.

El col.legi inspiració de Hogwarts, de Harry Potter
Al principi, aquest col.legi (del qual no he pogut trobar el nom), va ser construit per la donació d'un home ric de la ciutat, pels nens desfavorits i sense diners. Amb el pas del temps, aquesta escola ha passat a ser per a gent de diners. L'escola, va inspirar l'escriptora de Harry Potter, JK Rowling, per ser el Col.legi Howarts.

Victoria Street
Un dels carrers més animats d'Edinburgh, amb tot de botiguetes alternatives, pintades de color, per donar vida als dies grisos.

Grassmarket
També era un mercat, com el seu nom indica, al costat de Victoria Street. Allà, trobem una creu marcada al terra, perquè era el lloc on guillotinaven la gent. Un dels molts bars que hi ha ara, és The Last Drop, l'últim glop, perquè era el que la gent demanava abans de ser assassinada.

Greyfriards Kirkyard (cementiri)

D'aquest cementiri expliquen moltes coses, dintre es troba l'antiga pressó de Covenanter, on es van donar uns fets terribles i varies persones van assegurar haver patit coses estranys. Aquesta zona es va considerar perillós, i per això es van deixar de fer visites guiades a aquesta presó. Des de la presó es veu el col.legi on es va inspirar JK Rowling, i pel cementiri podem trobar tombes amb els noms i cognoms que l'escriptora va fer servir per crear els seus personatges.

Greyfriars Bobby

Bobby està considerat el símbol de la ciutat, un gos que segons diuen es va quedar custodiant la tomba del seu amo fins que ell també va morir, i té posada una falsa tomba dins el cementiri, on la gent deixa flors i peluixos de gossos. El gos realment no se sap on està enterrat, però aquesta estàtua el commemora a la sortida del cementiri.

Vistas de la Universitat d'Edinburgh

Jo quan la vaig veure, vaig dir: perquè alguns poden gaudir d'universitats com aquesta, i la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona està feta a tan a retals que li diem Alcatraz?

La ruta va durar una hora més del previst, perquè el noi es va emocionar...vam acabar en una placeta entre la Old i la New Town, i vam quedar que ens havia agradat tant, que faríem un altre tour. En aquestes hores vam aprendre sobre tots els racons, totes les llegendes i totes les històries de la ciutat d'Edinburgh. Altament recomanable.

Després de tant voltar, se'ns va fer molt tard per dinar, i no trobàvem res obert. Finalment, vam acabar en un bar d'ambient de la ciutat, que abaix tenia la discoteca! Ens va demanar el DNI i tot per entrar, i els homes que hi havien allà dintre es van quedar flipant: què feien 5 noies gairebé a les 16h de la tarda demanant per dinar en un bar d'ambient gay? El cas és que va ser el millor àpat que vam fer en tot el viatge, perquè el menjar estava boníssim, i si pogués recordar el nom, el recomanaria.

En acabar de dinar, vam anar a visitar Princess Street Gardens, un parc enorme i preciós, on ens vam tirar molt de temps, perquè hi havia una magnífica vista del castell a dalt del turó. Recomano que no marxeu sense anar a passejar tranquilament, perquè és molt maco i relaxant.

I després vam decidir anar a voltar per la New Town, que encara no havíem anat a veure. La veritat és que fins i tot la part nova estava molt bé, amb les seves cases noves, però fetes a l'estil victorià igualment, i tot ple de botigues i restaurants.

Divisó pel pont de la Old i la New Town

Com m'havien dit que ho fes, vam decidir anar a Callton Hill a veure la posta de sol. Anant cap allà, vam passar per l' Scott Monument, dedicat a Sir Walter Scott. El que ens va passar estant a aquell turonet, ens va encantar. Podíem divisar des de les seves elevacions tot Edinburgh, tant la Old, com la New Town, i és una vista espectacular.

Vista de la ciutat

Passejar per aquelles terres plenes d'herba verda, amb el vent gelat bufant a la cara, és una sensació única. Crec, sens dubte, que la tarda que vam passar aquí dalt va ser un dels millors moments del viatge.

Des d'allà es pot veure que la platja d'Edinburgh, perquè encara que faci un fred que pela, la ciutat té platja, a la que dubto que algú hi vulgui anar!

Anna amb la platja al fons

Seguint turó amunt, vam arribar al que ara es coneix com el monument a la vergonya d'Escòcia, però que en el seu moment va voler ser una rèplica del Partenó d'Atenes. No se sap perquè, els fons van desaparèixer, i el monument es va haver de quedar a mitges. En veritat és el National Monument. Allà també trobem el Nelson's Monument, dedicat al almirante Nelson, i el Dugald Stewart Monument.

National Monument

Dugald Stewart Monument

Una mica més enllà, mirant des del turó avall, es pot divisar el Holirood Palace, al qual no hi vam anar, i també el nou Parlament Escocès, del català Enric Miralles, una obra que tothom qui vam trobar allà que ens parlava, ens deia que se la podia haver estalviat.

Vista de Holirood Palace

Vista del New Parliament i al fons, la muntanya a la que diuen "el gegant adormit"

Així doncs, vam pujar al Partenó particular per veure la posta de sol, i realment, és incrïble, ho recomano totalment. Vam estar molta estona allà, moltíssima.

I quan vam baixar, l'Anna, sempre tan expressiva, va començar a cridar: "Prou, no puc més, tot això és massa maco per mi!". Aleshores, se'm va acudir girar-me, i darrere del Partenó hi havia...un enorme Arc de Sant Martí! I aleshores sense poder parar de riure, li vaig dir a l'Anna: "doncs Anna, jo de tu no em giraria, perquè no se si ho podràs suportar!" i quan es va girar i va veure l'Arc, la seva reacció va ser tirar-se a rodolar per la gespa, cridant: " Prou, prooooooooooooooooooou!" Recordo no poder parar de riure i arribar a l'alberg amb molt, molt mal de panxa!

L'arc de Sant Martí

A la nit, ens vam decidir a fer la "Ruta dels fantasmes" , amb la mateixa empresa, (aquesta valia 7pounds) on el mateix Pedro ens va guiar pels que més por feien de la ciutat, entre ells, un cementiri i la tornada a Calton Hill, on se'ns van explicar tant històries antigues com contemporànies.

El preu de la ruta incloïa un ticket per una pinta a un bar de la ciutat on s'acabava el recorregut, i nosaltres vam agafar una taula adalt, perquè vam trobar quelcom ben curiós: un grup d'amics s'havien ajuntat per prendre algo i s'havien endut cadascun els seus instruments, i allà estaven, bebent, i tocant música celta. Una genial manera d'acabar el dia.

Grup d'amics tocant al bar

Però en acabar, encara ens quedava una sorpresa més: teníem un nou company d'habitació, en Fabian, amb qui de seguida ens vam fer, que venia d'Erasmus des de Frankfurt.

I vam caure rodones :)

Glasgow i Edinburgh. Dia 3

2009-11-23T13:46:00.000-08:00

*Gràcies a la Marta, la Nerea i la Sandra per les fotos

Crec que aquell matí, sense exagerar gens, era el més esperat de les nostres vides. Tant, que fins i tot la nit abans ens havíem plantejat, mig en broma mig en serio, si anar o no a dormir.

Aquella nit jo vaig dormir amb la Nerea, perquè a l'Anna li feia mal l'esquena d'haver dormit tota la nit amb mi, no m'estranya!

La Marta es va llevar la primera, cap a les 6.30h, i es va dutxar com va poder, perquè es veu que no queia aigua! Va venir corrents a avisar-nos, i a ensenyar-nos el seu cap tot ple de sabó, perquè no se l'havia pogut treure! La Marta es va posar a assecar-se el cabell al mig del passadís (perquè era l'únic lloc on hi havia endoll) i les altres ens vam aixecar corrents per anar a comprovar que...efectivament la Marta havia gastat les 3 gotes d'aigua que queien d'una dutxa, i a l'altra tampoc en sortia ja res!

Marta assecant-se el cabell al passadís

L'Anna, amb uns cabells indomables al llevar-se, s'havia de rentar, almenys el cap, a la força, així que es va haver de rentar el cabell a una mini-pica amb la Marta ajudant-la, i la Sandra, la Nerea i jo, amb els xinxes enganxats al cos, no ens vam poder dutxar. Tal és el fàstic que sentia per la situació d'aquell lloc, que em va sortir uns granets per tot el cos, la meva reacció al fàstic, es veu.

Anna rentant-se el cabell a la pica

Ràpidament vam baixar a esmorzar, i ens van cridar l'atenció a la cuina perquè es veu que amb la llet no ens podíem fer cafè, només la podíem fer servir si volíem menjar cereals...i si volia posar cereals al cafè no podia o què?

Així que fins els nassos d'aquell lloc vam marxar ràpidament, tot tremolant perquè l'experiència d'Edinburgh no s'assemblés ni una mica a la de Glasgow.

Vam agafar el tren, a la Glasgow Queen Street Station i al cap de poc vam començar a veure els primers verds del viatge, la Nerea es va tornar boja i va començar a fer fotos de tota la seqüència del viatge fins arribar a Edinburgh, a la Edinburgh Waverley.

Anna i Nerea a l'arribada a Edinburgh

I quan vam posar el primer peu allà, gairebé plorem de l'alegria! El primer que veiem ja era preciós, una ciutat maquíssima i plena de vida, que segur que ens aportava milers de coses maques per veure i per fer!

Edinburgh de fons!

Edinburgh es divideix, en la Old i la New Town. La Old, la part antiga, era on teníem situat el nostra alberg, que al principi ens va costar una mica de trobar. Només arribar, ens vam trobar uns espanyols que marxaven d'allà, i el primer que vam fer va ser preguntar què tal l'alberg. Ens van dir que molt bé, però que els havien robat. Fantàstic. Després ens van tranquilitzar dient que els havien robat perquè estaven al baix i s'havien deixat la maleta i la finestra oberta, però que no havia estat ningú de l'alberg, que ens en podíem fiar.

Una mica intranquil.les, el recepcionista ens va dir que no podíem entrar en la nostra habitació fins les 13h, perquè l'estaven netejant. Estava plovent, i feia molt de fred, estavem cansades i volíem veure la nostra habitació, però ens era igual haver de marxar, almenys TINDRÍEM UNA HABITACIÓ NETA!

Ens vam dirigir a buscar una oficina de turisme, ja que des de Barcelona havíem vist una ruta que feien per anar a veure el Loch Ness i les Higlands. Vam pagar 30pounds per anar a fer una ruta diumenge...que no té desperdici.

També vam preguntar per unes rutes que ens havien dit que feien en espanyol i anglès per la ciutat, i vam dir d'anar al dia següent. Vam voltar una mica per la ciutat, que està abarrotada de botigues souvenirs, i ens vam fer la típica foto al Deacon Brodie's Tavern, on es va inspirar Robert Louis Stevenson per escriure Doctor Jekyll i Mr. Hyde, i vam tornar cap a l'alberg.

Deacon's Brodies Tavern a la Royal Mile

I ja d'entrada vam començar malament, perquè ens van donar una clau que no era la nostra, i després d'estar 3hores intentant obrir la porta, vam haver de baixar a recepció, que estava fora de l'edifici, perquè ens donessin la bona.
La primera experiència va ser molt dolenta, ja que a l'entrada feia una pudor a pixum...que vam pensar que tornàvem a tenir un alberg cucarachero i ple de merda. En obrir la porta, vam anar CORRENTS cap a l'habitació, i en obrir-la...ALLÒ ERA EL PARADÍS! Una habitació normal, espaiosa, amb les seves 3 lliteres (un llit ocupat per algú), neta, amb els llums a dins, amb llençols (no sabem si canviats o no) però almenys donaven el pego...UNA MERAVELLA!

La nostra habitació de l'alberg

I després de deixar totes les coses, abrigar-nos més, etc., vam decidir que aniríem a veure Mary King's Close, un carreró estret dels milers que hi ha que l'havien convertit en atracció.

A l'entrada de Mary King's Close

La ciutat d'Edinburgh està feta en terrasses, i s'ha anat construïnt unes coses sobre les altres.

Els principis d'Edinburgh, eren el carrer principal, el que ara és la Royal Mile i al costat aquests carrerons on s'amuntegava la gent.

Anna mirant un carreró dels de la Royal Mile

Abans però, vam visitar una mica més els carrers fins arribar al nostre destí.

Diferents vistes de la Royal Mile

En l'últim brot de pesta de la ciutat, van pensar que havia començat en aquell carreró, i el que van fer perquè no s'estengués va ser tapiar-lo, directament, amb totes les persones que allà hi vivien, per això es famós. En la nostra època, es va obrir, netejar, i ara fan una recreació per veure com vivia la gent allà en aquella època.

L'entrada ens va costar 10pounds. Jutgeu vosaltres mateixos: no sé si era per la crisi, però el dia que nosaltres vam anar, ens van donar una audioguia, i una home vestit de l'època ens va fer un recorregut per allà en anglès. L'ambientació està bé, però no va sortir en cap moment cap personatge més, per tant, quan l'audioguia deia que ara sortirien més persones, o veuríem venir algú, no passava res. El lloc estava bé, però faltava la gent que hi vivia. A nosaltres ens va semblar un timo, però cadascú que faci el que vulgui.

Després, vam anar a berenar a The Elephant House, on JK Rowling es va inspirar per escriure Harry Potter. És una cafeteria restaurant normal i corrent, però amb aquest afegit, i una bonica vista des de les finestres de l'escola on mirava l'escriptora quan va crear el seu castell.

A l'Elephant House prenent berenant

I després de descobrir que allà hi havia un Lidl, vam anar a comprar el nosatre sopar, i ens el vam fer a la gran gran cuina, la millor estança, sens dubte, de tot l'alberg. Allà vam fer el nostre primer amic, en Fran, un noi que venia de Londres a fer unes vacances, i que molt amablement va accedir a fer-nos un dibuix al nostre diari.

Aquella nit vam descansar com els àngels, encara que el nostre company/a encara no havia arribat, i quan ho va fer, només se'n va enterar la Marta, que dormia al llit de sobre.

Glasgow i Edinburgh. Dia 2

2009-11-16T10:58:00.000-08:00

Abans que se m'oblidi, gràcies a la Nerea, la Marta i la Sandra per la concessió de les fotos del viatge, la meva càmera era analògica, i les tinc totes en paper.

Aquella nit, jo vaig dormir amb l'Anna. Dic dormir, per dir algo, perquè tot el meu afany era que el meu cos no toqués ni un centímetre de llençol.

Després de barallar-nos per les dutxes -hi havia dues per cada pis de tres habitacions amb sis persones a cada, nou persones que volíem dutxar-nos a les 8h del matí- vam baixar a esmorzar que almenys, era gratis.

Ens vam posar en marxa i vam anar cap a l'oficina de turisme, tot i que vam estar més de mitja hora esperant perquè obria sobre les 10h del matí. Volíem fer la ruta del whisky, i després d'estar esperant, passant fred al carrer i no entendre ni un borrall de l'inamobible anglès que parlaven els de l'oficina, dues noies ens van passar davant i van pujar a l'autocar, i quan ens va tocar el torn, només quedaven quatre seients lliures. Ens van dir que en mitja hora passaria un altre autocar, que potser a dia d'avui encara hi ha algú esperant a que passi.

I a sobre se'ns va posar a ploure i com que ens havien desmuntat tot el plan d'aquell matí, doncs vam decidir tipus hobbit, tornar a esmorzar. I totes ens vam demanar coses normaletes, un cafè, o un suc, però l'Anna, que no se'n pot estar, va haver de demanar un tros de tarta de xocolata i un cafè, i la broma li va sortir per 6 pounds! Ja no va tornar a fer una cosa com aquella en tot el viatge!
Glasgow era una ciutat que en realitat no volíem anar a veure; simplement, estàvem allà esperant a poder marxar cap a Edinburgh. Tothom qui hi havia estat m'havia dit que no hi anessim, però bé, només era un dia...El dia més llarg de les nostres vides, no s'acabava mai!

Com que la guia tampoc no ens oferia gaire opcions molt xules, vam anar a parar a la Gallery of Modern Art, molt petita, res de l'altre món, però almenys és gratis i s'hi estava calent!

Després d'això, vam començar a voltar per la ciutat, que no té gairebé res que a nosaltres ens interesés veure. Fa molta gràcia veure com les guies escriuen, no té la bellesa d'Edinburgh, perquè és cosmopolita, cadascú que jutgi per sí mateix. Ens vam ficar en una botiga de guitarres, i en una botiga de 20 duros, on l'Anna va decidir comprar una llibreta i uns llapis de colors que es converetirien en el nostre fantàstic diari de viatge!
I vam seguir donant voltes i tot ens semblava molt industrial. Va ser en aquell moment que vam batejar la ciutat amb el nom de GLASGOW-ASCOW. Tot i així vam trobar alguna cosa que estava bé, algunes esglésies, i un parc on no hi havia cap nen perquè estava plovent! Posaré alguna foto, perquè no es digui, que algunes coses estaven bé!
Era la 1 del migdia i ja no sabíem què fer, així que vam decidir entrar a un supermercat a comprar el dinar. Uns entrepans i unes pomes, per variar, van ser el nostre aliment, menjat a la parada d'un autobus on tothom qui passava ens mirava, va ser el nostre dinar.
En acabar vam veure que ens havíem anat apropant a la catedral, i gravant vídeos a lo callejeros, perquè ens va sorprendre que no hi hagués gairebé semàfors, vam arribar fins allà. Vam entrar a la Cathedral, que SÍ que ens va agradar, i just davant, la casa més antiga de la ciutat, la Provand's Lordship, de 1471.

Vam veure que hi havia el Saint Mungo Museum of religious life and art, i també hi vam entrar. És un museu bastant petit, però molt entretingut, sobre moltes històries i art de les diferents religions.Va començar a ploure a bots i barrals, i ens vam quedar fins que van tancar a la cafeteria berenant. Algú se'n ha adonat que no paràvem de menjar en tot el dia?

Ens vam encaminar fins el Campus de la Universty of Glasgow. Ens vam passar allà molta estona fent el burro, ja que la Nerea deia que tenia ganes de fotografiar alguna cosa verda, i allà hi havia un munt de gespa.
Seguint caminant, vam arribar fins una mena de rambla, Buchanan Street, on hi ha tota la vida de la ciutat, perquè és on es troben totes les botigues i el Buchanan Galleries Shopping Centre. Allà ja començava a semblar que hi havia una mica de vidilla.
I com que feia tan de fred, vam decidir anar a comprar alguna cosa per fer el sopar i marxar cap a l'alberg, tot i que eren les 19h de la tarda, i tot i que era una sensació contradictòria, perquè tampoc no volíem estar a l'alberg cucarachero, però quin remei! El dia s'havia fet moooooooolt llarg...però encara ens quedava el pitjor!

Glasgow i Edinburgh, quin contrast! Dia 1

2009-11-09T16:32:00.000-08:00

De l'1 al 7 de setembre de 2009

Participants: part del grup de la uni; d'esquerra a dreta, Marta, Nerea, Elisabet, Anna i Sandra, que encara no ens havia pogut acompanayar en cap viatge. Aquesta vegada va faltar un dels habituals, l'Aleix.

La història va començar un dimarts a les 12h del migdia. Havíem quedat totes a casa de la Marta per omplir la única maleta que havíem decidit facturar, i on havíem de ficar gairebé tot el menjar que faríem servir durant tota la setmana i les 3 o 4 coses que no ens cabessin dins les bosses de mà tan petites que portàvem. Així que després de comprar uns pollastres a l'ast, i mentre unes preparaven el dinar, les altres intentàvem entaforar-ho tot dintre la gran maleta.

A les 14h sortíem de casa de la Marta, vestides ja amb pantalons llargs, i jaquestes cordades, com si estiguéssim boges, amb la calor que fa a Barcelona! Ens vam dirigir a l'estació del Nord per agafar l'autobús que ens portaria a l'aeroport de Girona, i una hora i un quart més tard, ja estavem allà. El bitllet d'anada i tornada a l'aeroport en autobus ens va sortir per 21euros.

La nostra gran maleta conjunta només podia pesar fins a 15kg, i en pesava 20kg! Havíem de pagar 15 euros per quilo de més, així que vam sortir de la cua, vam obrir la maleta, i del nostre equipatge de mà vam començar a treure jaquetes,
i jerseis, i ens ho vam començar a posar tot a sobre. Amb l'espai que ens va quedar, ens vam repartir una mica de menjar, però ara ens sobraven coses. Malauradament vam haver de sacrificar dues llaunes de tonyina i dues bosses de pasta que havíem comprat, i les vam portar al bar, però per sort, una senyora que ens va veure es va oferir voluntaria a ficar a la seva motxilla una altra bossa de pasta que ja no savíem on ficar, i així almenys vam salvar alguna cosa més. La resta del menjar que ens sobrava, ens el vam haver de menjar per berenar, i només així vam poder treure els 5kg de més de la nostra maleta.

Així doncs, suant com unes porques de tota la roba que duiem a sobre, vam decidir en arribar a l'Aeroport de Glasgow (Prestwick)que ens diríem les Fucking Onions, onions, per les cebes, que tenen moltes capes i nosaltres en portàvem 1000, i fucking, perquè és l'expressió en anglès més utilitzada que conec. Aquest va ser el nostre símbol des d'aleshores, fent la forma d'una ceba.

Vam arribar tard a la nit, i ja era fosc i feia molt fred. Vam haver d'agafar un autobús fins la Central Station, i vam haver de comprar el bitllet al revisor perquè allà no hi havia cap tipus de màquina, unes 6 lliures, que ens va costar Déu i ajuda entendre, perquè allà no parlen Slowly així els matin, si els entens bé, i si no, els hi és ben igual, almenys ens va passar això bastants cops.En arribar a la Central Station vam agafar el metro (el noi es va estranyar moltíssim de que li demanéssim un bitllet que poguéssim utilitzar totes) que ens vam costar 1,24 llliures el bitllet senzill. Quan vam sortir, una parella jove molt maca es va oferir voluntària per mostrar-nos on estava l'alberg, perquè ens van veure perdudes.

I en arribar al nostre alberg no estàvem enregistrades enlloc! Ni per Marta, ni per Nerea, que creiem que eren dos dels possibles noms. I què havia passat? Doncs que hi ha dos albergs iguals a la ciutat, el Blue Sky Hostel, el de l'est, al qual ens vam dirigir, i el del centre, que era el que havíem reservat.

Així que tornant a desfer les nostres passes carregades com unes burres, un home ens va dir que podíem demanar un taxi per cinc persones, que hi cabríem totes, i que no era molt car. I en va xiular un, i va aparèixer un cotxe d'aquells antics, i la part de darrere era enorme i cabíem les cinc amb les sis maletes! I va resultar ser que era molt barato, perquè ens va costar una lliura per cap.

I per fi vam arribar al nostre alberg...i això són figues d'un altre paner. Ja només l'entrada feia mal a la vista, tot molt destartalat. A la recepció hi havia una noia que menjava una pizza i que tenia la música de Nirvana a les 11h de la nit posada a tota pastilla. I tot feia una pinta molt bruta. Vam anar pujant unes escales plenes de taques i que tenien un pam de merda a sobre, fins que vam trobar la nostra habitació.

Una habitació petitíssima amb tres lliteres, on només entrar hi havia un petit quartet ple de merda fins a dalt on guardaven les escombres, fregones, matalassos vells, somiers rovellats...i que ni tan sols tenia porta. La separació entre les lliteres era de menys de mig metre, pel que havíem de passar de costat i per torns. Els llençols i coixins, segurament feia setmanes que no es canviaven, amb unes taques sospitoses molt molt asqueroses. I per acabar-ho d'adobar, el meu matalàs i coixí era el que més taques tenia, amb lo qual no vaig dormir ni una sola nit allà, vaig dormir una nit amb l'Anna, que tenia un llit mitjanament net, i una altra amb la Nerea, que s'havia portat un sac i amb lo qual cap part del seu cos havia de tocar aquells llençols.
Els lavabos estaven bastant guarros, i les dutxes no tenien algunes ni balda per tancar. I per acabar-ho d'adobar teniem un home-molt maco, per cert- que dormia amb nosaltres i que ens vam trobar dormint amb el llum obert! I nosaltres no enteniem perquè, fins que, diposades a dormir ja a la nit, no el trobavem per enlloc, i és que, EL LLUM ESTAVA FORA DE L'HABITACIÓ!!! En fi, la casa de los horrores és poc.

Rupit i Tavertet, ruta dels cingles

2009-10-12T14:36:00.000-07:00

11 d'octubre de 2009

Participants: Pere i jo

Feia molt de temps que volia anar a Rupit. Ma germana me'n havia parlat molt bé, i tinc uns amics que hi havien anat i m'havien dit que era preciós. Havia intentat convèncer molta gent per poder-hi anar, però la veritat és que és difícil: si no tens un cotxe, només es pot pujar en un autobús que, sent un poble tan petit, és un merder pels horaris, i més el cap de setmana, així que, per tant, ha passat bastant de temps fins que per fi he pogut anar.

I quina experiència! Tot i que nosaltres vam sortir des de Collbató, on té la casa l'àvia d'en Pere, des de Barcelona es tarden un parell d'hores en arribar, agafant l'eix transversal és molt fàcil. El fet que només es pugui arribar amb aquell autobus, o en cotxe, és una manera molt bona de preservar el medi, però sembla ser que no és una manera de tirar enrera la quantitat enorme de gent que hi arriba a anar.

L'arribada al poble va ser un autèntic caos. Al poble només els 300 i escaig habitants poden accedir en cotxe, però no la gent de fora. Per aquest motiu, a l'entrada de la vila hi ha un gran pàrquing, que no donava ni de bon tros cabuda per la quantitat de domingueros que hi vam arribar a anar! Després de més de mitja hora aturats dins l'aparcament perquè ningú no es podia moure, vam aconseguir sortir, però sortir del poble, i carretera enrera vam trobar un descampat on vam poder deixar el cotxe que es va tornar a omplir en cinc minuts.

Xino-xano vam tornar al poblet, disposats a anar a la petita oficina de turisme que hi ha a l'entrada. Però vam desistir per la quantitat de gent que hi havia, amb el qual vam començar a voltar per allà sense saber per on anavem ni què estavem veient, tot i que no és que hi hagi una gran quantitat de monuments a tenir en compte! Per entrar dins el poble, la gràcia és poder fer-ho pel pont penjant, que és bastant famós; la sensació que jo vaig tenir era la d'estar al bell mig de Port Aventura, a una nova zona, la dels Pirineus. Empaitant-nos amb la gent i intentant no ficar-nos en les fotos de les 50.000 persones que hi havia sobre el pont-i només poden haver-hi deu-vam arribar a l'altre banda.

Tot i el mal començament, Rupit és preciós. Però estava tan ple de gent i és tan petit que no es podia ni caminar. Vam caminar per la zona principal, on hi ha l'església, per anar a l'inici d'una de les excursions més famoses, la del salt de Sallent. Aquesta comença baixant unes petites escales que et porten cap a la muntanya, doncs ja a les escales hi havia overbooking! No es podia ni començar l'excursió perquè la gent estava parada!

Vam decidir deixar la petita excursió i continuar poble amunt, cap el mirador. Els petits carrers empredats són molt, molt bonics, però la llàstima és que si hi anem nosaltres, mai no veurem la vida autèntica del poble. Les úniques persones que vam veure que sortien d'una de les cases, marxaven i es lamentaven de tota la gent que estava saturant els carrers de la seva bonica vila.

Quan vam arribar al mirador, gairebé no vam poder veure res, de la gent que hi havia i s'intentava fer una foto. Allà dalt, on s'hauria d'anar per estar en pau i tranquilitat amb la natura, només se sentia el clàxon dels cotxes que estaven encara intentant entrar al poble sense èxit, i els crits de milers de persones que passejaven per allà. I de la calma de la muntanya, res de res.

Així que vam decidir intentar baixar per veure si encara hi havia tanta gent com abans a l'oficina de turisme. Més o menys, hi havia la mateixa, però vam decidir fer la cua per demanar un mapa, ja que un cop "vist" el poble, ens plantejavem si marxar o no. I mirant les rutes, se'ns va acudir una idea, no marxar corrents d'allà, sinó fer el GR-2 cap a Tavertet, un poblet a la vora que també pertany a la Vall de Sau Collsacabra. Posava que trigaríem un xic més d'un parell d'hores per anar, muntanya amunt, i ens vam decidir.
A les 13.30h més o menys ens posavem en marxa bosc endins cap al poble de Tavertet, i ens quedavem més de dues hores de pau i tranquilitat entre muntanyes i vaques.

La pujada pel bosc cap a Tavertet, és molt dura. No sabria dir exactament quant vam tardar en sortir-ne, però gairebé una hora, segur. Però un cop se surt per fora, s'arriba a una pista, i ja no costa gens. En acabar el bosc s'arriba a una lleteria, i aleshores comença la pista, i amb ella, els cotxes. Val a dir però, que caminar entre les vaques és molt maco.

I entre les vaques vam decidir dinar, i ens hi vam estar bastanta estona, una mica més de mitja hora, veient la gent i els cotxes passar. I després d'allò, ja començava a venir la part més bonica, la vista de les puigs i els plans, de les roques,els penya-segats i el cingle de l'Avenc i en la llunyania els de Tavertet.
El Collsacabra és extremadament maco, és un paisatge que no t'esperes. Arriba un punt que des d'adalt de tot, que s'aconsegueix veure Rupit en la distància com un conjunt de casetes diminutes, i una de les seves allunyades esglésies, la de Sant Joan de Fàbregues.
I baixant, baixant, veient la impressionant panoràmica, arriba un moment en que es comença a divisar el famós pantà de Sau. El pantà de Sau el van fer sobre el que abans havia estat el poble de Sant Romà de Sau, i la gent que allà hi vivia se'n va haver d'anar a viure a Vilanova de Sau o altres pobles. Depenent de l'alçada de l'aigua, encara es pot divisar el campanar de l'església del petit poble desaparegut, com si es tractés d'una petita Atlàntida.
Després d'una mitja hora de baixada des que es divisa el pantà, s'arriba per fi al poble de Tavertet. El poble és molt maco, i igual que Rupit, declarat Bé d'Interès Cultural. Té tres carrers contats, i cada casa té un nom. Hi ha una petita església al costat de la plaça, la de Sant Cristòfol, inusual amb les seves dues naus.

Just en arribar, una veïna del poble comentava, que feia uns mesos s'havia fet un programa per TV3, el paisatge favorit de Catalunya, en que el conegut periodista Antoni Bassas havia sortit defensant el Collsacabra, i que des d'aleshores ençà, la gent que hi venia els caps de setmana per la zona, havia augmentat considerablement.

Després de descansar una mica-havíem arribat sobre les 16.15h, havíem trigat gairebé 3 hores, perquè havíem parat bastant, havíem dinat, i ens havíem parat a fer fotos-ens vam haver de tornar a posar en marxa, perquè ens quedaven encara més de dues hores de tornada fins el cotxe, i no volíem que se'ns fes fosc pel bosc. Ens hagués agradat poder baixar fisns el pantà de Sau, però des de Tavertet hi ha 1hora de camí, i ja no ens donava temps.

Així que, camina que caminaràs, amb tot el dolor de les nostres cames, vam haver de desfer el camí, veient com el sol s'anava ponent entre muntanyes. Aquesta vegada vam anar millor de temps, fins i tot ens vam poder parar a berenar uns minuts vora els cingles. La part dura, vindria al final, al bosc de Rupit, lluitant per no relliscar per les pedres mullades.

I finalment, sobre les 19h de la tarda, tornavem a Rupit, ara ja molt més buit de gent que al matí. Vam anar directament cap al cotxe, tot i que mirant enrere, perquè el poble ja tenia algun que altre veí abocat a la finestra i realment es veia molt bonic. En sortir del poble, teníem l'opció de passar per Pruit. Oficialment, el nom del poble és Rupit i Pruit, Rupit és el poble gran, i Pruit són un conjunt de massos de la vora i tot es va unificar. Però anavem tan cansats que no ens veiem amb cor de baixar a veure els massos, encara havíem d'arribar a Collbató.
I després de dues hores, una escena ben diferent, les muntanyes de Montserrat ens esperaven, i ens esguardaven des de la finestra de la nostra habitació, a la qual vam caure a les 22h de la nit, cansats, però feliços del dia tan bo que ens havia fet, i orgullosos d'haver fet l'esforç per haver pogut veure aquells increïbles paisatges.